• Imprimir
• Enviar

Setembre (II)

Bernat Dedéu

Enceto sovint aquest mes llegint Setembre, un dels millors poemaris de l'escriptor Francesc Garriga (Sabadell, 1932). Vaig conèixer l'autor fa molts anys (els inicis ja queden extremadament llunyans...), quan monopolitzava el títol de cronista accidental al magazín cultural Avisa'ns quan arribi el 2000. En aquella secció setmanal tan esperada, en Garriga es divertia amb allò que ha fet tota la vida: passejar, tafaner, per la Barcelona més canalla, retratant-ne espais inconeguts, pam a pam, mentre aconsellava bona lectura amb passió i sornegueria als seus amics, sense aquella veu gràvida i cama creuada tan habituals entre els crítics literaris intocables. Més enllà del seu vers exquisit, en Francesc ha estat un mestre extraordinari, pare indiscutible d'escriptors com Marc Romera, Manuel Forcano i Marc Masdeu. En Francesc et corregia amablement els versos (bé, et deia que eren una merda, la qual cosa -en el meu cas- era del tot certa), i te'ls feia esculpir de nou amb paciència però sense pietat; després, quan no hi eres, per no alimentar-te la vanitat (ai, els escriptors que no tenen aturador!) sempre benparlava de tu i defensava a mort la teva literatura de pacotilla. El poeta encara camina cada dia (un pèl coix, tot s'ha de dir) rambla Catalunya avall, sempre apunt per recomanar-te un llibre amb una passió verinosa, sempre amb els versos inacabats sota el braç. Malauradament, ni els llibres d'en Francesc ni el seu mestratge han estat reconeguts per un Olimp literari bastant justet que no accepta una poesia dura com la tardor, que mostra el desengany de la vellesa sense posar-hi floretes. "Després de nits on ploren/ tots els infants del món/ ara ja sobren les paraules/ ...i ens ve l'amor com una almoina". Els regalo la ignorància; a mi, cada any, em queda el Setembre... bernatdedeu@gmail.com