• Imprimir
• Enviar

Agonia al paradís

Albert Pla / Filòleg

CARLOTA BOADA

Aquell paradís bucòlic del bilingüisme que tant han celebrat els nostres polítics com un model de tolerància i enriquiment mutu, s'està transformant en una UVI on una llengua, la nostra, jeu endollada a tota mena de tubs mentre els sondejos oficials la maquillen tant com poden perquè faci cara de salut.

ENS HAN VENUT AQUEST BILINGÜISME SOCIAL -que mai pot ser simètric- com el camí cap a la plena normalitat del català, sense que, misteriosament, calgués fer retrocedir el castellà. Negant el que qualsevol sociolingüista aficionat sap: que dues llengües disputant-se un territori estan en un dramàtic conflicte en què l'avanç d'una implica el retrocés de l'altra. Amagant, per tant, que si avui ens podem vantar d'una convivència idíl·lica és perquè acceptem amb resignació el nostre retrocés. Una virtut que ara mateix no exhibeixen ni valons ni flamencs a la regió de Brussel·les.

ELS POLÍTICS S'HAN OMPLERT LA BOCA amb els avantatges de ser bilingüe ignorant que una llengua petita se suïcida quan deixa que una altra de més potent la desbanqui com a llengua comuna del territori. Ens han dit, i alguns fins i tot s'ho han cregut, que en aquesta sagnant asimetria el futur del català estava garantit. No hi ha hagut prou coratge per obrir la caixa del trons i explicar que una autèntica normalització exigiria al castellà desfer part del camí d'imposició repressiva que l'ha portat a ser la nostra llengua comuna. Que normalitzar el català vol dir fer-lo altre cop necessari, i que això només serà possible quan el castellà tingui un pes semblant al de l'anglès a Holanda: parlat només per un 70% de la població i rarament a un nivell de nadiu, cosa que no els impedeix ser molt més poliglots que nosaltres.

ELS QUI ENCARA RECORDEN com era d'antipàtic el castellà a l'escola de la postguerra comencen a detectar un rebuig semblant contra l'actual immersió. Obligar a aprendre una llengua que no es percep com a necessària sempre serà vist per alguns com una imposició arbitrària.

PERÒ ALMENYS L'ALTRA IMMERSIÓ, aquella a què van ser sotmesos els nens catalans durant el franquisme, tenia al darrere el monolingüisme oficial i tota la potència de l'Estat. L'actual, pobreta, sola davant el perill, se'ns està fonent com un bolado als barris del cinturó metropolità, on cada vegada més docents es passen al castellà quan estan sols amb els alumnes i no han de fer la comèdia oficial.

I ARA VE EL COP DE GRÀCIA. Té un nom ple de correcció política: Manifiesto por la lengua común. Els Savater i De Azúa són com uns conquistadors que després de robar a sang i foc el territori als indígenes i tancar-los en reserves, declaren que a partir d'ara les fronteres són sagrades. És com si la violència que ha portat fins aquí no hagués existit mai. Com si l'actual statu quo fos resultat de l'evolució natural de les coses i, per tant, intocable. Ja només podem ser espectadors del gloriós desenllaç: Espanya, per fi, una gran nació. Ho exigeix la democràcia, que no deixa imposar res a ningú. La fruita és prou madura: el lliure mercat i la globalització ja la faran caure.

ÉS POSSIBLE QUE EL CATALÀ hagi perdut el tren de la normalització. Potser els polítics, anestesiant-nos amb dolces mentides, no han fet res més que amortir un trauma inevitable. Puc respectar qui creu que, arribats aquí, només podem resistir; que fer retrocedir el castellà és una guerra perduda i obre massa ferides. Puc entendre que un pensament progressista vegi en la cohesió social l'objectiu prioritari. Però és inadmissible i revoltant que els que sempre s'han imposat per la violència ara ens vulguin donar lliçons de democràcia. Els firmants del Manifiesto abonen un imperialisme genocida que mereix el més profund menyspreu. Salvem o perdem la llengua, els catalans hauríem de tenir prou memòria històrica per no contaminar-nos mai d'un nacionalisme tan fanàtic i destructiu.