• Imprimir

Català, llengua oficial

Josep Gifreu / Catedràtic de comunicació a la UPF

JAUME BATLLE

El model constitucional de coexistència lingüística a l'Estat espanyol, pactat sota la remor dels sabres a la Transició i sancionat per la Constitució de 1978, sembla esgotat. Els grans beneficiaris dels privilegis atorgats al castellà en volen més. Reclamen canvis substancials als territoris "bilingües". Prediquen sense pietat el darwinisme lingüístic. I l'alternativa dels moderats, com ha proclamat el recent congrés del PSOE, manté la retòrica de l'Espanya plural.

LA GENT DEL 'MANIFIESTO POR UNA LENGUA COMÚN' són vells militants de la causa nacionalista espanyola. Però no són quatre piròmans, com alguns polítics i comentaristes ens volen fer creure. Cert, estem davant l'enèsima iniciativa contra la pau lingüística (a l'Estat i a Catalunya especialment) sota càlcul de rèdits electorals. Tanmateix, el clima d'opinió que s'està creant sobre un afer tan sensible com el de la llengua només pot anar en perjudici dels més febles, nosaltres. Aquest deu ser, després de França, el cas més flagrant d'intel·lectuals orgànics d'una llengua imperialista que gosen acusar les minories resistents de perill públic.

NO ENS ENGANYEM. LA VIA REOBERTA ara pel Manifiesto és hàbil. El text sap combinar sagaçment la justificació de l'"asimetría entre lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia" amb el cinisme més descarat. Per exemple, quan afirma que molts optarien per conèixer "la lengua autonómica" només "lo suficiente para convivir cortésmente con los demás". O quan afirmen que la normalització lingüística és un "atropello" o que la marginació dels monolingües castellans en funció de l'article 3 de la Constitució és "un fraude constitucional y una auténtica felonía".

EL TÍTOL ÉS TOT UN ESLÒGAN DE campanya i de guerra. Dóna per sabut i per suposat que hi ha una llengua comuna a l'Estat, la qual no cal ni anomenar. Això sí, té el mèrit de ser "la lengua principal de comunicación democrática en este país". No va recordar la doctrina reial que l'espanyol és una llengua que s'ha imposat sense imposicions ni violències? D'altra banda, com que fins ara el concepte de llengua comuna era aliè a la regulació jurídica del castellà, "oficial" a tot l'Estat, acaben reclamant del Parlament espanyol una nova regulació del màxim rang que modifiqui els acords bàsics de la Transició i que faci constitucional la nova fase d'imposició "democràtica".

LA VIA DEL 'MANIFIESTO' NO SERIA preocupant si no fos capaç de mobilitzar tres sectors clau de l'Espanya profunda: intel·lectuals, grans mitjans de comunicació i institucions polítiques. No és així. Està aglutinant tot un seguit d'intel·lectuals de cert prestigi, entre promotors i adherits, i no tots són de dretes, ni d'extrema dreta, sinó també de centre i d'esquerres. Fan bona la dita que la nació i la llengua no tenen partit ni ideologia. D'altra banda, el PP s'ha afanyat a afegir-se a la campanya, indiferent als canvis a la cúpula, i instrumentalitzant les institucions on governa (Generalitat valenciana, Comunitat de Madrid, etc.). I què dir dels grans mitjans de comunicació espanyols? Entendríem que els epígons de la "prensa nacional" (El Mundo, Abc, COPE i els corresponents digitals) atiïn el foc dels piròmans, però per què s'hi ha adherit Telecinco?

DAVANT D'AQUESTA OFENSIVA general contra el català, cal plantejar-se un horitzó nou, que garanteixi al català un futur sense atemptats ni incendis constants. El nou model, el tenen inventat i aplicat a Bèlgica, a Suïssa o al Quebec: és la via de l'oficialitat única d'una llengua en el seu territori històric. Em sembla que el catalanisme polític té aquí el seu taló d'Aquil·les: declarar el català llengua oficial. Oficial a l'Estat espanyol, oficial a Europa i oficial única al seu territori.