• Imprimir

DEBATS IDENTITARIS I SELECCIONS NACIONALS

El refugi de la política

Salvador Cardús i Ros / Sociòleg i escriptor / salvador.cardus@uab.cat

CRISTINA LOSANTOS

La fabricació del relat futbolístico-patriòtic de la recent Eurocopa mostra una de les grans veritats de la política actual: els combats polítics fonamentals s'han desplaçat de la gestió de la realitat quotidiana del país a la manipulació dels símbols de la comunitat i, en conseqüència, als afers identitaris. Ja pot cantar missa el president Montilla quan insisteix en l'obsolescència dels debats identitaris oposant-los a la importància de les polítiques socials, perquè el cert és que qui ha fet virtut del callar davant dels grans conflictes que ocupen la vida del país, s'ha vist impel·lit no ja a parlar, sinó a escriure tot un article a La Vanguardia explicant per què vol que "guanyi Espanya". Tal com sona. Montilla es desmentia a ell mateix, per molt que en l'esmentada jaculatòria espanyolista de diumenge passat, farisaicament, condemnés els que confonen política i esport. La paradoxa és deliciosa: que el president de la Generalitat, en funció d'aquest càrrec, sentís la necessitat d'apropiar-se políticament la possible victòria de la selecció espanyola escrivint un article al principal diari del país, és precisament l'expressió -per fer servir els seus termes- de la "verborrea patriòtica que confon esport amb política".

PER DIR-HO D'UNA PUJOLIANA MANERA, "això fa molt de temps que està reflexionat": les guerres polítiques, en democràcia, ja no es guanyen en la transformació de la realitat, sinó en el de la propaganda retòrica que és capaç de fer beure a galet aquella "majoria silenciosa" del franquisme que en democràcia hem convertit en "majoria baladrera". El poder polític es guanya en el camp dels relats que s'inventen les maquinàries de partit, en la capacitat per fer-los creïbles i de mobilitzar les masses. En conseqüència, la política es representa, sobretot, damunt els escenaris dels mitjans de comunicació de massa, que fan de portadors de les seves històries i d'agitadors del ciutadà convertit en públic. I com van analitzar de manera precisa Blain, Boyle i O'Donnell a Sport and national identity in the european media (1993), els principals decorats d'aquesta escenificació no són pas les seccions de política com es podria pensar sinó, d'una manera molt principal, les d'esport. En el fons, Montilla ha tornat a demostrar la seva gran astúcia: la política s'ha de fer allà on realment es representa i on té més credibilitat, és a dir, allà on el llop va vestit amb el xandall de la selecció nacional. Qui ho diu, doncs, que hi ha desafecció política? De cap manera: allà on la política pren la paraula, encara que sigui amb una veu estrafeta, allà on la política troba l'afecte que busca, és als estadis, als camps de tenis o als circuïts de Fórmula 1!

L'ESPECTACLE DE TRANSFORMISME en el qual la política es disfressa d'esport compta amb la col·laboració entusiasta d'una part molt rellevant de periodistes que, de bona fe o cínicament -pel que fa al cas, és el mateix-, emmascaren l'engany. És el cas de l'Àngels Barceló quan dilluns responia al Bassas que el fervor futbolístic de la roja no tenia res a veure amb el nacionalisme, més enllà de quatre eixelebrats. O és el cas d'un reportatge recent sobre la presència del toro a la rojigualda, que titulava "Su imagen es ya símbolo de identidad nacional desvinculada de la política". Voler deslligar identitat nacional de política és simplement voler (fer) creure que sota la pell d'ovella de l'equipament de la selecció no hi ha cap llop, condició necessària per tal que el llop atrapi el més gran nombre d'ovelles. L'Estat, aquesta setmana, en té la panxa plena!

EL CONTRARI ÉS LA VERITAT. HO ESCRIVIA amb precisió el nostre director, Xavier Bosch: "Després de l'exhibició patriòtica que hem vist en els últims vuit dies, que mai més no ens diguin que els nacionalistes som nosaltres". Certament, es pot reflexionar sobre si és convenient que la política recorri a l'exacerbació emocional que es crea al voltant de l'esport. I se'n poden analitzar les conseqüències. Si es vol, podem discutir si pot ser d'una altra manera. I es pot considerar si allò tan citat de Samuel Jonhson, que "el patriotisme és el darrer refugi dels esquirols", en el sentit que sol ser l'amagatall del propi interès, es pot aplicar a aquest cas. Però els fets són d'una evidència enorme, només emmascarada per aquesta voluntat de despolititzar allò que, en el fons, és adhesió política en estat pur. Parlo amb la mà al cor: no m'ha irritat gens l'alegria dels espanyols per la victòria de la seva selecció nacional. Ni m'espanta que hagi tingut ressò a Catalunya: que no el coneixem, el país que tenim? M'indigna, en canvi, que em vulguin prendre el pèl, negant l'evidència dels fets.

NO ÉS MENYS CERT QUE M'AGRADARIA que els catalans tinguéssim dret a jugar campionats esportius internacionals, cosa que indicaria que realment ens hem fet respectar com a nació. Però encara és més veritat que aspiro a un país que sabés celebrar les seves victòries amb un estil més sobri -amb un patriotisme menys alcohòlic, per dir-ho així-, i que expressés el seu orgull nacional en la capacitat per defensar la llibertat, el benestar i el progrés, i la llengua i cultura pròpies. I aquest és el país que farem, aquesta és l'alternativa que volem sentir de qui l'hagi de liderar.