• Imprimir

EN SÍNTESI

Catalunya i 'la roja'

Marçal Sintes

Molta gent, gent jove sobretot, va sortir al carrer l'altre dia a Catalunya per celebrar l'èxit futbolístic d'Espanya davant d'Alemanya, fet que a alguns els ha alarmat enormement, fins els ha entristit més del compte. S'han alarmat i deprimit tant, diria, perquè fan, potser sense ser-ne del tot conscients, una interpretació directament política de l'assumpte. És a dir, traslladen la seva mirada política als altres, com si tothom veiés els partits de la selecció espanyola des d'aquesta perspectiva, i no és així. Estic convençut que la immensa majoria dels que van alegrar-se del triomf espanyol no es miraven el partit amb ulleres polítiques. Dit això, tampoc podem pensar ingènuament, com algú intenta fer-nos creure, que només és futbol. La força dels símbols és indiscutible i les simpaties i identificacions prepolítiques són el llevat de les simpaties i identificacions polítiques. Negar-ho seria una bajanada. Més encara perquè Espanya té avui prestigi i atractiu no sols per a molts espanyols, sinó també per a molts catalans. És una realitat emergent en molts aspectes, cosa que ha provocat un ressorgiment de l'orgull i l'articulació d'un nou projecte nacional, que en bona mesura s'està forjant encara i que no sabem en quin grau serà modern, complex i orgullós de la diversitat o tot el contrari. Catalunya, en canvi, té problemes en les dues dimensions: tant pel que fa al prestigi i l'atractiu com, també, quant a la renovació del seu projecte nacional, renovació que hauria d'anar força més enllà del que expressa un president de la Generalitat, José Montilla, que escriu a la premsa per desitjar que guanyi la roja però no mou un dit per l'existència oficial de seleccions catalanes.