• Imprimir

Catalunya Ràdio i l'abisme

Miquel Calçada / Periodista

DANIEL BOADA

La notícia que en Bassas plega no hauria de tenir més ressò que el que correspon a una informació habitual a les pàgines de comunicació. Sempre hi ha gent que presenta nous programes. I gent que deixa espais per motius diversos. Potser hauria tingut una mica més de ressò pel fet que no és habitual que plegui algú que és líder. I encara és menys habitual quan aquest liderat es manté des de fa molts anys. I si la persona -i l'equip que l'acompanya- són solvents i rigorosos professionalment, potser tots aquests elements ajudarien a fer que la notícia de la desaparició d'aquest programa radiofònic tingués una mica més de volada.

PERÒ QUAN, COM EN EL NOSTRE CAS, s'hi afegeix l'element de la anormalitat del país, aleshores aquesta notícia es converteix en titular de portada: "Bassas plega". Sobretot per inesperada. La ràdio és l'únic dels mitjans de comunicació tradicionals on la llengua catalana manté un equilibri favorable -de moment- respecte a l'espanyol. I això que ens sembla normal en el mitjà radiofònic no es veia de la mateix forma ara fa vint-i-cinc anys.

ÉS MÉS, VINT-I-CINC ANYS ENRERE era una tasca difícil i hom no tenia clar si reeixiríem en aquest camp. La ràdio només té la paraula com a element de comunicació. Si aquesta ha estat silenciada durant l'eclosió d'aquest mitjà, difícilment s'ha pogut produir un fenomen que per a molts altres idiomes ha estat una evolució natural. Em refereixo a la creació d'un estàndard lingüístic que sigui reconegut per tots els oients, en aquest cas.

AQUESTA ÉS LA FEINA QUE VAN DUR A TERME tota la gent que hem format part de Catalunya Ràdio des del seu naixement fins ara. Tant se val el lloc on hàgim desenvolupat la nostra tasca. La feina de tothom que ha format part i forma part de la ràdio nacional de Catalunya ha estat, ultra oferir una ràdio de qualitat homologable, establir les bases d'un registre estàndard que s'ha anat configurant al llarg dels anys. Gràcies a l'aportació des de fa més d'una dècada d'altres projectes en català des del vessant privat, avui podem afirmar allò que deia abans: que el català manté un equilibri favorable en el dial radiofònic.

TANMATEIX, AIXÒ S'HA ACABAT. La direcció de Catalunya Ràdio i en darrer terme de la CCMA pot fer i desfer segons el seu criteri, no caldria sinó, però li serà difícil argumentar raonablement el perquè d'aquesta decisió. I més quan per l'altra part hi havia la voluntat de continuar aquestes quatre hores de ràdio diàries.

SÓC DELS QUE PENSA QUE NINGÚ ÉS INSUBSTITUÏBLE. Ni tan sols l'Antoni. Però quan aquests canvis no responen absolutament a cap idea de millorar, sinó a una voluntat explícita de destruir, aleshores anem inevitablement cap a l'abisme. Després de dedicar tota la meva vida professional a la ràdio, no penso descobrir-li al lector res de nou si afirmo que la fidelitat és la característica que defineix més bé l'oient de ràdio. I aquesta fidelitat, a diferència de l'espectador de televisió, es guanya dia a dia. Temporada a temporada.

L'OIENT ESTABLEIX AMB L'EMISSORA una complicitat que transcendeix el simple fet comunicatiu. Talment com si es tractés d'una parella, introduir canvis en aquesta relació -ço és en la programació- pot ser vist, i de fet moltes vegades es viu, com una infidelitat. Quan un oient percep aquesta sensació, cercar el conhort en d'altres ofertes es converteix en un acte automàtic. I això, en una societat com l'actual, on la fidelitat radiofònica no té ni de fet va aparellada a la fidelitat lingüística, em fa presagiar, molt a contracor, un futur difícil per a Catalunya Ràdio.

VULL PENSAR, PERÒ, que tot i aquest entrebanc i d'altres que seria massa llarg d'explicar, tota la gent que estimem el mitjà i que treballem per continuar mantenint aquest equilibri favorable no defallirem. Bassas i equip, sense falses modèsties, podeu estar ben satisfets dels resultats d'aquests últims catorze anys.