• Imprimir

SOBRE LA PROPIETAT DELS ESCASSOS RECURSOS HÍDRICS

Aigua, polítics

Joan F. Mira / Escriptor

XAVIER PORRATA

Ara que ja no se'n parla, ara que ha plogut tant i pareix que s'han evaporat les urgències, potser és l'hora de parlar-ne amb calma. No exactament perquè a Saragossa li dediquen una exposició universal i fluvial tan inútil i cara com totes, que un servidor no pensa visitar. Sinó perquè aquesta matèria no és passatgera o lleugera, i a més ha fet sortir a la superfície la bestiesa general i profunda que ens inunda. Jo comprenc que la sequera, tal com passava fa dos mesos, posem per cas, excite les passions i altere els esperits: comprenc fins un cert punt els agricultors i potser els alcaldes i els polítics locals, més fàcilment o inevitablement alterables. Ja no comprenc tan bé, en matèria hidrològica o aquàtica, les circumvolucions dels diferents governs que ens afligeixen, el de València, el de Barcelona o el de Madrid. Ni els equilibris i malabarismes dels partits polítics que els donen suport o que s'hi oposen.

AGITEN FANTASMES, CRIDEN, OFEREIXEN solucions miraculoses, obliden allò que deien fa pocs anys o pocs mesos, miren només de resoldre conflictes que ells mateixos provoquen, fan propaganda barata i barroera, acusen el discrepant d'enemic de la terra, presenten un espectacle tan cansat i tan pobre de recursos mentals, que hom ja no sap si el cervell se'ls ha girat o si és que mai no n'han tingut. Això s'aplica, en primer lloc, al PP valencià i al seu govern: en primer lloc, però no en únic lloc. Petit país que produeix tants dirigents ineptes, incapaços, sense una mínima solidesa en les idees, sense una visió que supere els criteris més tristament electorals. Ací, cap polític dels partits més grossos no serà mai capaç de dir que amb l'aigua passa que en gastem massa, i que aquesta és la clau i l'arrel del tema i del problema. Pitjor encara: pensem que tenim un dret natural a gastar-ne tanta com ens done la gana en el present, i molta més encara en el futur.

QUAN UN TERRITORI COM EL NOSTRE -territori en sentit més o menys geogràfic i climàtic: diguem que entre Barcelona i Almeria- es llança alegrement a multiplicar urbanitzacions amb gespa i piscina, a estendre indefinidament conreus de sentit econòmic ben dubtós, a construir barreres litorals d'apartaments amb dutxes i banyeres, a més concentració estival, més hotels, més gent i més de tot, l'aigua serà necessàriament i eternament insuficient: més n'hi haurà i més en farà falta, perquè la passió del negoci és infinita, els constructors mai no en tindran prou de construir, i les dutxes, les aixetes i les mànegues de regar rajaran també infinitament. I quan els immensos regadius nous de la Manxa assequen del tot els aqüífers del Xúquer, quan els agricultors del Segura amplien encara més els camps regats pensant en l'aigua futura, quan els empresaris valencians invertisquen tots els diners negres transformant milers d'hectàrees de secà en horts de tarongers, tampoc no hi haurà aigua per a tots, ni amb la de l'Ebre, ni amb la del Roine, ni amb la del riu Amazones. Alguna vegada s'hauria d'acabar aquesta immensa bestiesa, però el govern diu que no, l'oposició diu que no, i el negoci de l'acumulació infinita diu que no: més aigua, i que no s'acabe.

PERÒ L'AIGUA QUE PLOU I QUE CORRE pels rius o que s'acumula sota la terra, de qui és propietat? Vejau pregunta, aparentment insubstancial però que conté tota la substància del cas. Si l'aigua fóra un bé universal i abundant, abundantment i universalment repartit, el problema seria inexistent. Si l'aigua fóra com l'aire, que n'hi ha pertot i sempre disponible, no en podríem discutir la propietat. Però resulta que està mal repartida, que en cau poca o en corre poca allà on segurament fa més falta, que en gastem massa, que l'aprofitem poc, etcètera, i a més a més resulta que hi ha polítics pel mig, i que hi ha ideologies molt dures basades en la propietat i el territori. Qui és l'amo de l'aigua que cau, aquest sembla el problema insoluble: saber si l'aigua dels núvols quan ja ha caigut sobre la terra és propietat només dels habitants d'aquelles valls beneïdes per la pluja, o dels qui habiten les riberes dels rius, o dels qui viuen damunt d'aigües subterrànies, o de qui. ¿I en quina llei divina, natural o humana, es fonamenta la propietat exclusiva de l'aigua dins dels límits d'una conca hidrogràfica, o d'una frontera política o administrativa?

¿DE QUI ÉS L'AIGUA DE L'EBRE, I L'AIGUA DE CADA TRAM o sector de l'Ebre i de cada afluent de l'Ebre, i l'aigua que plou al Pirineu i arriba a Amposta, i la que passa per l'Expo de Saragossa, i tota l'aigua, una part de l'aigua, només una part petita o gran? Allò que em costa de comprendre és el principi de la intangibilitat, que ni una gota ha d'eixir dels seus límits, o dels límits dels seus propietaris. Perquè aquests límits, quins són? I transvasar una mica d'aigua d'un lloc a un altre, si es fa amb moderació i control, assegurant els cabals dits ecològics, etcètera, ¿és un crim contra natura, contra la història, contra els límits administratius, o contra què? Tal com sol passar sempre, la ideologia és mal punt de partida: la ideologia de la propietat.