• Imprimir
• Enviar

PSC I CIU, LA IMPOSSIBILITAT DE GOVERNAR JUNTS

La sociovergència

Vicenç Villatoro / Periodista i escriptor

PEREPRATS

ACatalunya hi ha molta gent partidària de la sociovergència, és a dir, d'un govern conjunt del PSC i de Convergència i Unió. Aquesta possibilitat té, però, dos adversaris molt poderosos. Un són els socialistes. L'altre, els convergents. Certament, és possible que aquests dos adversaris de la sociovergència no ho siguin d'una manera simultània, però sí complementària. En les condicions en què la sociovergència podria interessar als convergents, no interessa als socialistes. En les condicions en què seria la millor de les opcions possibles per als socialistes, no pot interessar als convergents. Certament també, socialistes i convergents es poden posar d'acord en moltes coses, i seria molt positiu que ho fessin. Poden votar junts en molts grans temes. Poden fins i tot arribar a acords de suport puntual o una mica més estable entre els uns i els altres. El que jo no crec és que puguin governar junts.

AIXÒ DE LA SOCIOVERGÈNCIA TÉ UN PROBLEMA: la impossibilitat de la simetria. No hi ha cap fórmula en què els dos suposats socis hi posin un cinquanta i un cinquanta i en treguin un cinquanta i un cinquanta. Es podria governar Catalunya en coalició, però el president o és dels uns o és dels altres. Per dir-ho gràficament, la sociovergència -com qualsevol govern de coalició- exigeix que uns estiguin a sobre i els altres a sota. Que uns tinguin la presidència i els altres no. I socialistes i convergents són dues forces de magnitud prou similar perquè això sigui molt complicat. Si continuen sent més o menys forces simètriques, no hi haurà sociovergència, perquè la sociovergència interessa molt a qui queda dalt -és la seva millor opció, probablement-, però és un desastre i un suïcidi per a qui queda sota.

EN LES CONDICIONS ACTUALS, DOS PARTITS relativament semblants en volum electoral en les eleccions catalanes, però amb Convergència i Unió força per davant en diputats, la sociovergència és inimaginable. Per al PSC, entrar de segon en un govern presidit per un convergent és un suïcidi. Ni que els ho manés el PSOE. Abans, a l'oposició i com a molt donant suports puntuals. Per a CiU, donar la presidència a un socialista, sent la força més votada, i tenir un paper subsidiari en el govern del propi país és encara més suïcida. Per tant, amb els resultats que hem tingut fins ara, no hi haurà sociovergència.

I AMB ALTRES RESULTATS? SI EL PSC quedés primer en les eleccions catalanes, és possible que alguns sectors de CiU preferissin entrar en un govern sociovergent amb presidència socialista que no pas quedar-se per més temps en la intempèrie total de l'oposició. Jo crec que seria un suïcidi, però algú podria creure i defensar el contrari. Falta un petit detall: als socialistes els caldria guanyar les eleccions.

EN QUALSEVOL CAS, EM FA L'EFECTE QUE LA POLÍTICA catalana, després de passar per un cicle marcat per forces centrifugadores -fuga de vot dels dos partits grans cap als tres mitjans o petits- està entrant ara en una fase marcada per forces centrípetes: concentració de vot en els dos grans. Les eleccions i les enquestes més recents semblen anar en aquesta direcció. Si es confirmés, això encara fa més difícil la sociovergència. Fa possible i necessari que les dues forces grans s'entenguin en grans temes de país, però fa molt complicat que participin en un mateix govern. Més aviat aquesta dinàmica -repeteixo, si es confirmés- obligaria a escollir entre un govern liderat pel PSC i un govern liderat per CiU, en què cadascuna de les dues forces intentaria governar en solitari, buscant suports puntuals de les altres forces o signant a tot estirar un pacte de legislatura. Estic convençut que el PSC afrontarà la pròxima campanya electoral catalana -sigui quan sigui- no pas demanant la confiança dels ciutadans per tal de reeditar el tripartit sinó, al contrari, demanant-la per no haver-lo de reeditar, per poder governar en solitari o amb menys hipoteques i responsabilitzant per tant de la inestabilitat els seus actuals socis de govern. No dic que sigui just, però imagino que pot ser la seva estratègia i em sembla que a més els seria rendible.

PER TANT, LA SOCIOVERGÈNCIA ÉS MOLT DIFÍCIL, jo crec que gairebé impossible. Té pocs partidaris entre els socialistes. Té pocs partidaris entre els convergents. I la que convé a una de les dues parts no convé gens a l'altra. Jo crec que a qui més li agrada aquesta hipòtesi -i qui més en parla- és a alguns dels sectors d'Esquerra. En part perquè, si es manté com a hipòtesi viva, l'ajuda a justificar el manteniment del tripartit d'esquerres, fins i tot quan el seu balanç no els és gaire favorable. També perquè hi ha sectors d'Esquerra que somien que una sociovergència els retornaria a una oposició indignada, pura i confortable en què aquests sectors es troben millor que no pas dins del govern. Però en definitiva, al meu parer, si tornés a haver-hi eleccions aviat -per tant, sense descomptar els efectes electorals que puguin tenir el debat del finançament o la sentència del Constitucional sobre l'Estatut-, es repetissin si fa no fa els resultats actuals i es mantinguessin les direccions actuals de les diverses formacions, jo crec que el que tindríem després del segon tripartit és un tercer tripartit. Sense cap entusiasme per cap dels seus integrants. Com a mal menor. Com ara.