• Imprimir

DE L'APOSTA ESTRATÈGICA A LA GESTIÓ DE LA REALITAT

Els problemes d'Esquerra

Vicenç Villatoro / Escriptor i periodista

PEREPRATS

Goses parlar del Congrés d'Esquerra en un article escrit abans del dissabte, però que es publicarà quan ja se'n coneguin els resultats? Sí, per una raó: em temo que en el congrés d'Esquerra es van a buscar solucions per a problemes inexistents i no es va a trobar solucions per als problemes que sí que té. No crec que Esquerra tingui un problema de lideratge ni de candidat ni una necessitat dramàtica de renovació o de no renovació. Carod és un candidat conegut i reconegut. Puigcercós és un organitzador hàbil i eficaç. Els problemes d'Esquerra, que tenen com a principal símptoma les davallades en tot l'últim cicle electoral, no vénen de no tenir un bon cap de llista o una mala organització. Els problemes d'Esquerra, al meu parer, se centren en dues coses: haver promogut dues vegades un tripartit d'esquerres que ha portat a la presidència de la generalitat Maragall i Montilla i en el paper que la mateixa Esquerra ha tingut en aquests dos tripartits d'hegemonia socialista. I no tinc clar que això, que és central, sigui el nucli de la discussió del congrés d'Esquerra.

PODRÍEM DIR QUE EL PROBLEMA D'ESQUERRA és el tripartit? Jo crec que sí, però amb un matís: si Esquerra hagués fet l'opció estratègica de governar amb CiU també tindria un problema. Ho diuen totes les enquestes: el seu electorat està dividit en dues parts gairebé iguals entre els qui prefereixen un pacte amb CiU i els qui prefereixen un tripartit d'esquerres. Aparentment, doncs, no té solució. O se t'emprenya una meitat de l'electorat -que no necessàriament de la militància- o se t'emprenya l'altra. Doncs aquest és precisament el problema i el que està en l'origen dels mals actuals d'Esquerra, que em sembla inútil fer veure que no existeixen.

LA DIRECCIÓ D'ESQUERRA, MOLT ABANS de la formació del primer tripartit, va cometre un error d'òptica. Va presentar la política d'aliances com el rovell de l'ou d'una aposta estratègica, com la gran decisió de futur. Jo crec que per a un partit, per a qualsevol partit, les aliances són un instrument, una cosa accidental que es decideix en funció de la conjuntura i a la qual no s'ha de donar transcendència estratègica. Socialdemòcrates i democratacristians governen avui junts a Alemanya i cap dels dos creu que això sigui una aposta estratègica de futur, és simplement el producte d'una negociació i d'unes circumstàncies, d'una determinada composició del parlament. Potser per poder lluir la clau a la mà, potser per castigar CiU pels seus pactes amb el PP, Esquerra va plantejar-se la decisió sobre amb qui es pacta com la gran decisió, abans i després de fer-la pública. La va convertir en una aposta molt ferma de futur, i va generar i genera encara teoria constant sobre la transcendència històrica de fer presidents a Maragall o Montilla.

HI HA QUI DIU QUE UN PACTE D'ESQUERRA amb CiU seria antinatural, perquè pactarien dretes i esquerres. Hi ha qui diu que un pacte d'Esquerra amb el PSC és antinatural, perquè pacten independentistes amb un partit que no és d'estricta obediència catalana. Personalment, em sembla que és políticament més rellevant -en la situació actual de Catalunya- el que comparteixen Esquerra i CiU que el que comparteixen Esquerra i el PSC. Em sembla més rellevant l'eix nacional que l'eix dreta-esquerra. Però no m'agrada parlar de pactes naturals i antinaturals. En democràcia, els pactes són accidentals, instrumentals, conjunturals. Tots els pactes són legítims i es poden explicar en les circumstàncies precises. I si un pacte és absolutament natural, si dues forces polítiques estan condemnades a pactar entre elles i només entre elles, més val que s'acabin fusionant, perquè si no seran només dues marques electorals, dos matisos o dos corrents d'un mateix partit, encara que es presentin per separat.

EL PROBLEMA D'ESQUERRA NO VA SER NOMÉS fer el tripartit, sinó sobretot teoritzar-lo i transcendentalitzar-lo, convertir-lo en una aposta estratègica. Semblava el gran objectiu: fer un tripartit d'esquerres. I aquesta aposta transcendent i estratègica presa fa no sé quants anys s'ha convertit en una mena d'orelleres per a la direcció d'Esquerra. Com que fer el tripartit era l'aposta, s'ha dedicat poc temps a parlar de què s'hi havia de fer, de quin era el propi paper. Com que fer el tripartit era l'aposta, la direcció d'Esquerra no ha llegit o no ha volgut llegir canvis que obligaven com a mínim a modular l'aposta. No era el mateix fer el tripartit d'esquerres si guanyava Maragall que si guanyava Mas. No és el mateix fer president de la Generalitat Maragall que Montilla. No és el mateix fer un tripartit contra un PP governant a Madrid -així es va dissenyar- que amb un govern espanyol del PSOE. No és el mateix fer el tripartit d'esquerres si CiU es desfà o si CiU resisteix després de perdre el poder.

A PARER MEU, AQUEST ÉS EL PROBLEMA d'Esquerra. D'aquí li vénen les seves tensions internes i, sobretot, els seus retrocessos electorals. De la seva aposta estratègica, i del que en penja: la seva manera d'estar en el govern. I no crec que aquest fos l'ordre del dia del congrés d'ahir. Potser de les votacions d'ahir Esquerra en va sortir amb algunes solucions que no tenien problema i amb alguns problemes que no troben solucions. Si no, felicitats.