• Imprimir

LA LLEI DE CONSULTES POPULARS, UNA MESURA ESTATUTÀRIA

El referèndum

Hèctor Bofill / Professor de dret de la UPF

HYE YOUNG YU

Encara que sigui a compte de repetir-me vull recalcar diverses idees que he perfilat en aquestes pàgines en el curs dels darrers anys al voltant del referèndum de sobirania i que em sembla que confirma l'estudi de la UOC sobre llengua i identitat a Catalunya el 2008 publicat fa quinze dies. Segons aquesta enquesta entre un 52% i un 62% dels catalans votarien que sí en un referèndum d'independència, tenint present que hi participarien més d'un 50% del cens electoral, requisit demanat per les instàncies europees (Consell d'Europa i Unió Europea) per legitimar aquesta mena de consultes.

COM ÉS PROU SABUT, NO COMPTEM AMB EL SUPORT legal per organitzar un referèndum d'independència. Aquelles forces polítiques que de debò es plantegin el repte d'una consulta democràtica haurien d'atorgar prioritat absoluta (fins al punt de condicionar qualsevol pacte de govern a aquest respecte) a una llei de consultes populars per a la qual tenim competència d'acord amb l'article 122 de l'Estatut, tenint present que en el marc jurídic constitucional actual ens caldria l'autorització del govern espanyol per convocar el referèndum i així ho hauria de preveure la llei de consultes si no volgués ser declarada inconstitucional. Ara bé, amb una llei de consultes aprovada i amb un escenari de conflicte democràtic (com el que es pot derivar de la paràlisi estatutària, sigui per sentència del Tribunal Constitucional, sigui per fracàs de les negociacions de finançament o per bloqueig dels traspassos de competències) ja veuríem com justificaria el govern espanyol davant el Consell d'Europa i la Unió Europea la negativa a celebrar el referèndum amb totes les condicions de respecte de drets fonamentals garantides.

DIT AIXÒ, EM VOLIA REFERIR A COM L'ESTUDI de la UOC perfila algunes intuïcions que havia sostingut emparant-me en d'altres experiències de nacions que han accedit a l'Estat per la via democràtica i, no sols això, sinó que estem molt per damunt de la situació sociològica de partida que havien experimentat alguns pobles a l'inici del procés i que, finalment, els va portar a la majoria independentista.

EN CONCRET, EN CAP NACIÓ QUE HA CELEBRAT i guanyat un referèndum d'independència (entre d'altres Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia i Montenegro) els independentistes comptaven amb un suport superior al 18% de l'electorat a l'inici del procés, per bé que, després, el sí a la independència es va consolidar per un ampli marge, del 55% de Montenegro al 88% d'Eslovènia. A Catalunya el percentatge favorable a la independència és d'entrada molt superior, tal com s'assenyala a l'enquesta de la UOC i a totes les altres (com les formulades per l'Institut de Ciències Polítiques i Socials, 31% d'independentistes, o pel Centro de Investigaciones Sociológicas, 35,9%). En aquest punt, jo crec, rau la intuïció fonamental que gran part de la classe política catalana es resisteix a acceptar; a saber, que és el procés d'independència allò que dispara la majoria social favorable a aquest projecte, el procés que genera la majoria social. La convocatòria immediata d'un referèndum d'independència, amb tota la seva capacitat de centrar l'atenció dels mitjans i de l'opinió pública, genera la inèrcia deliberativa que desemboca en la majoria independentista. I no cal dir com sortirien els independentistes catalans de sota les pedres si l'Estat espanyol mostra una cara agressiva com la que, amb tota probabilitat, expressaria.

LA SEGONA DE LES INTUÏCIONS AFECTA el 27% que segons l'enquesta de la UOC s'abstindria o no aniria a votar. Al meu parer, aquest és el principal resultat positiu de la tan celebrada cohesió social catalana i és que aquell sector amb un sentit feble de la identitat nacional, que pot viure en un imaginari confegit pels mitjans de comunicació espanyols, que no vota a les eleccions al Parlament i que ha votat Zapatero a les Corts Generals espanyoles, davant del referèndum de sobirania no ompliria estadis embolicant-se amb la bandera espanyola. Senzillament s'abstindria, i, si la imatge de l'Estat fos molt brutal, encara votaria a favor de la independència. Ni tan sols m'imagino dirigents del PSC actual cridant "Espanya! Espanya!" en un míting abans de la consulta com sí que vaig veure serbis montenegrins cridant consignes a favor de la unió amb Sèrbia setmanes abans del referèndum a Montenegro.

EN UN ALTRE SENTIT, EN L'ESCENARI DE LA CONSULTA també hi jugaria el factor de l'elecció sobre la independència reduïda a un sí o a un no, un factor que modestament havia perfilat al meu llibre La independència i la realitat (2004) i que en Josep-Lluís Carod-Rovira també recalca en el seu darrer assaig sobre el 2014 quan afirma de forma il·lustrativa que: "A l'hora de la veritat, sense haver de donar explicacions a ningú, sol davant les urnes, siguis del partit que siguis, desaprofitaràs l'oportunitat única que et dóna la història de fer que el teu país sigui una nació lliure?".

JA TENIM UNA MAJORIA PARLAMENTÀRIA disposada a aprovar la llei de consultes populars i tenim una base social molt superior a la que tenien altres nacions a l'inici del procés, a què esperem? En algun moment haurem d'arriscar.