• Imprimir

EL PAÍS ACTUAL NO POT SER EXCUSA PER IMPEDIR EL FUTUR

El deure de decidir

Salvador Cardús i Ros / Sociòleg i escriptor / salvador.cardus@uab.cat

CRISTINA LOSANTOS

Un país mai no serà dirigit pels que esperen ser guiats. Ni pels que passen més estona discutint en quin ordre han de sortir a dirigir-lo que a aplegar els que els han de seguir. Ni tampoc pels que s'entretenen discutint l'estat del camí mentre encara no saben on volen portar el país. Perdoneu tanta evidència retòrica, però la política nacional catalana viu uns temps d'insensatesa tan gran que sembla que fins i tot li costa entendre sentències tan elementals com aquestes. No sé si el lector ja ha endevinat per on vaig. Parlo del desconcert en què, per raons diverses, ERC i CiU estan atrapats.

EN RELACIÓ AMB LA PRIMERA IDEA, simplement vull dir una cosa tan elemental com que el futur del nostre país no depèn tant del que "pensi" la majoria, com de cap allà on el portin les seves elits dirigents i, alhora, morals. Ja sabem que la democràcia representativa funciona més com a un mecanisme d'assentiment i legitimació de les decisions de les minories dirigents que no pas com un mecanisme de presa de decisions. Per això, no ens podem enganyar per cap mena de democratisme populista que situa el principi del moviment a la cua d'allò que es mou. El país serà el que els més decidits vulguin que sigui, i la majoria s'apuntarà a allò que sigui millor entre el que se li ofereixi. Entenguem-nos: el país actual no pot servir d'excusa per impedir el país futur.

HO DIC, ÉS CLAR, PERQUÈ NI L'ENQUESTA d'opinió més favorable ni la més contrària a la independència de Catalunya no serveixen ni per anunciar la imminència de l'emancipació nacional ni per impedir que sigui factible. Que la recent enquesta del grup de recerca Identi.cat de la UOC ens digui que hi ha un nombre molt alt de catalans votarien per la independència de Catalunya en un referèndum és fantàstic per als qui la volem. Ens permet saber que hi ha més condicions de possibilitat de les que solem creure. I pot facilitar que aquella gent que sol dir "ja m'agradaria, però és impossible" comenci a considerar que la independència és una possibilitat a tenir en compte. Però cal que tinguem present que l'opinió pública no substitueix la consulta democràtica. Més enllà dels que ara dirien sí o no a la independència, el que cal és que la consulti sigui possible. I, per ara, l'Estat espanyol no pot acceptar la pregunta perquè, si la permetés, la independència es convertiria en una possibilitat real i llavors, tots el escèptics i indecisos potser es decantarien a favor. I, atenció, també tots els indiferents es podrien tornar bel·ligerants en contra.

LA SEGONA SENTÈNCIA, SOBRE LA INCAPACITAT directiva dels que tenen greus problemes de lideratge intern, fa referència a l'actual situació d'ERC. D'aquí a quinze dies, els republicans han de decidir qui ha de dirigir el partit. No em penso pronunciar explícitament en un afer intern d'un partit en el qual no milito. Però no puc deixar de mirar-m'ho amb estupefacció: és notori que ERC es va equivocar de camí, que va guanyar el més gran nombre de vots assenyalant una direcció i que després en va prendre una altra. I ara, en lloc de reconèixer que es van equivocar, o que s'han perdut, es troben discutint qui ha de portar la brúixola. Que la donin a qui demostri que la sap fer servir, és clar. Però, sobretot, a qui la vulgui fer servir. És a dir, a qui reconegui que han perdut el camí, a qui tingui la millor visió estratègica i a qui demostri que se sap orientar en aquesta nit que, per a ERC, ara com ara, és negra com una gola de llop.

FINALMENT, TENIM L'ACTUAL DIRECCIÓ de Convergència, que s'ha enamorat i ha fet bandera d'aquesta cosa tan imprecisa com és "el dret a decidir". I tinc la sospita que el fet de posar l'accent en la idea del "dret a decidir" demostra la dificultat per dir què és el que realment volen decidir. Des del punt de vista polític i jurídic, això del "dret a decidir" és un principi tan nuvolós com el dret a ser feliç. És un eufemisme que redueix l'autodeterminació a l'anar tirant d'una suma d'actes de govern de menor escala i que, de moment, evita un xoc frontal amb l'Estat. Convergència, si vol tornar a liderar el país, no es pot quedar en aquesta mena de reclamacions vagues. No és la reivindicació del dret a decidir allò que pot fer-li recuperar l'electorat perdut, sinó l'assumpció coratjosa del "deure de decidir" què pensa proposar al país en relació al seu futur nacional. Sigui el que sigui el que decideixi. Un partit nacionalista no es pot limitar a situar l'àmbit de decisió al de la suma de resolucions que fan una bona gestió, sinó que l'ha de situar en un horitzó clar d'emancipació nacional. Si no, que opti per un regionalisme exigent o per un federalisme amb voluntat de participació en la construcció d'Espanya, cosa que, si se'm permet la broma i ningú no se m'ha d'enfadar, és com proposar que CDC es faci d'Unió. Però que decideixi.

EL PUJOLISME ERA UN NACIONALISME MACHADIÀ, allò del "caminante no hay camino, se hace camino al andar". Però ara aquell model faria curt. Ara ens cal saber cap on anem i, com deia Miquel Calçada, "hem de poder planificar un futur que només depèn de nosaltres si ens el creiem i actuem en conseqüència". Doncs és això: el deure de decidir.