• Imprimir

AL PEU DEL CANÓ

Néixer als 42

Isabel Olesti

Hi havia una vegada un home que per les seves idees va passar vint-i-tres anys a les presons franquistes, amb dues condemnes a mort i tot tipus de tortura i vexacions. La presó va arribar a ser casa seva, escrivia poemes i la gent que el visitava els memoritzaven i un cop fora els publicaven. Quan l'any 1962 el van indultar confessa que no estava preparat per a la llibertat. Llavors tenia 42 anys i va ser com néixer de nou. Hi havia moltes coses que no havia fet mai i aquella primera nit va voler saber què era el sexe amb una dona. I la va buscar pel carrer, comptant que li pagaria els serveis. Estava molt nerviós i la prostituta li va dir que a la seva edat no li tocava aquell estat febril. Ell li va explicar que era la primera vegada i els motius de ser encara verge. Al final, la dona no li va voler cobrar. Més endavant aquest home seria amic d'Allende, de Saramago, de Neruda... Va continuar lluitant contra el franquisme sense deixar la poesia. Des fa uns anys no para de rebre homenatges, i ell els accepta tots perquè es considera un representant dels milers que van deixar la pell sota la dictadura franquista. Ara, acaba de publicar les memòries, Decidme como es un árbol, i Almodóvar s'ha quedat els drets per fer-ne una pel·lícula. Aquest home es diu Marcos Ana i dilluns li van donar el premi Christa Leem 2008, que cada any atorga un col·lectiu, o, si voleu, un lobby, anomenat Un dels Nostres, presidit per l'agitador cultural Joan Estrada. Marcos, als 88 anys, diu que l'única venjança que pot voler és que algun dia triomfin els ideals pels quals va lluitar.