• Imprimir
• Enviar

CONSIDERACIONS SOBRE UN REFERÈNDUM A CATALUNYA

Fem-los independents

Sebastià Alzamora / Escriptor

GUILLEM CIFRÉ

En parla tothom i és profecia: la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) ha publicat una enquesta segons la qual la majoria de catalans, en l'eventualitat d'un referèndum que plantegés la independència de Catalunya, votaria afirmativament. Repetim els resultats per si algun lector encara no els coneix: un 36,5% emetria un vot a favor, un 22% ho faria en contra, i després hi hauria un 27% d'abstencionistes i encara un 11% que no sabria o no contestaria, puix existeix un romanent d'humans que restarien indecisos encara que els preguntessin si estan d'acord que els fotin la cartera. Bé, d'acord amb aquests percentatges, i tenint en compte que la UOC és una institució acadèmica de solvència contrastada que difícilment publicaria informes tendenciosos o de fiabilitat dubtosa, com a mínim es pot dir que, a Catalunya, hi ha allò que se'n diu una sòlida base social partidària de l'emancipació nacional d'aquest país. Això és interessant per diverses raons, però una servidora en destacaria dos: un, es desmunta el tan sovintejat argument que cenyeix la voluntat sobiranista de la ciutadania catalana a la representació que en un o altre moment pugui tenir ERC -en tant que única força política que situa explícitament la independència de Catalunya entre els seus objectius polítics- al Parlament: un argument per altra banda distorsionador i fal·laç, perquè intencionadament obvia el percentatge no gens menyspreable de sobiranistes que pugui haver-hi a les files de CiU, en primer lloc, però també, rascant una mica més, a les del PSC i a les d'Iniciativa, i encara el segment d'aquells que, dins cadascun d'aquests partits, i fent servir terminologia estrictament demoscòpica, tampoc no s'hi posarien de cul.

EN UNA PARAULA, QUE SOM molts més dels que ells diuen i volen (un quinze coma cinc període, si ens haguéssim d'atenir a l'actual representació parlamentària d'Esquerra); que, a més, ells ja ho saben, i que ara només falta que ens n'acabem d'assabentar nosaltres: en aquest sentit, l'informe de la UOC és valuosament pertinent, i revela que, més enllà dels partits i dels seus resultats electorals, hi ha un contingent ciutadà que espera ser reclamat per donar suport a un projecte clar d'alliberament nacional, el 2014 o al més aviat possible. I dos, ens obliga a recordar que la major part de la multitud de processos independentistes que s'han dut a terme amb èxit a Europa al llarg de l'última dècada i mitja es van cimentar en bases socials suposadament minses (més minses, en qualsevol cas, que la que es pot atribuir avui al catalanisme sobiranista): i no perquè els grans canvis sempre siguin impulsats per minories enèrgiques i decidides, com els agrada repetir als amants dels tòpics bonistes, sinó perquè els qui manen fan tot el possible i una mica més per tal de minimitzar l'abast real i l'estatura veritable dels seus adversaris. És a dir, i insistim-hi, que els sobiranistes sovint són molts més del que ells mateixos es pensen, com tot fa pensar que està succeint aquí. El que sembla clar és que cada dia perd més validesa el discurs que descriu la independència de Catalunya com un deliri de quatre il·luminats, en favor d'un altre que la situa com una aspiració legítima i democràtica d'una molt plausible majoria.

MENTRESTANT, A EUSKADI LA SITUACIÓ es troba en un punt d'enquistament terminal: Ibarretxe ha mantingut la seva enèsima trobada frustrada amb Zapatero mentre ETA cometia el seu enèsim assassinat i la cúpula de la banda terrorista era desmantellada per enèsima vegada. Assistim a un torcebraç entre el govern espanyol i el basc, o, per ser més exactes, entre el PSOE i el PNB: els primers actuen d'acord amb una estratègia d'erosió que té per objectiu descavalcar d'una vegada per totes els segons de l'executiu basc (i substituir-los, és clar), mentre que al PNB només li queda actuar per elevació, és a dir, convocant un referèndum sobre l'autodeterminació d'Euskadi. Això, en primer pla: al fons, com un cor brutalment tràgic, hi tenim ETA i la seva tenebrosa activitat criminal. Tota una composició escènica que ens pot fer perdre de vista dos fets fonamentals: que el percentatge de ciutadans bascos favorables a la independència del seu país pot ser aclaparadorament alt; i que, una vegada hem entès el funcionament de la formulista democràcia espanyola i del marc legislatiu sota el qual subsistim, hi ha una victòria prèvia al fet de guanyar un referèndum sobre l'autodeterminació, i és el simple fet d'arribar a convocar-lo.

TOT PLEGAT ENS FA ARRIBAR A UNA conclusió, i és que els ciutadans espanyols mereixen clarament independitzar-se de Catalunya i del País Basc, sempiterns grans al cul, eternes pedres a la sabata, focus incorregibles de malestar nacional. És clar que hi perdrien una part substantiva de renda per càpita, però, què són els calés comparats amb la tranquil·litat de saber que no hauràs d'aguantar més aquells nius de rondinaires que, per bé que t'hi posis, no hi ha manera de considerar-los espanyols igual que tu? Potser que la UOC faci una enquesta per saber quin tant per cent d'espanyols d'Espanya estaria a favor que catalans i bascos desapareguessin de l'inventari dels seus maldecaps: potser ens enduríem una nova sorpresa. Ni que sigui en honor de tres segles d'harmoniosa convivència, fem-los un favor: fem-los independents de nosaltres. Segur que, amb el temps -i una canya- ens ho sabrien agrair.