• Imprimir

L'entrevista

"La gent s'equivoca més casant-se que triant un pis"

Walter Riso Psicòleg clínic divulgador d'estils afectius i de vida saludables

David Caminada

FRANCESC MELCION

Molts poetes i moltes pel·lícules de cinema ofereixen una visió romàntica, innocent i pura de l'amor. Vostè com ho veu?

Jo m'aproximo a l'amor d'una forma més realista. El miro amb un peu a la ciència i un altre a la realitat. Des d'aquesta perspectiva, l'amor no és com ens el van mostrar. Almenys aquest amor humà, en què cadascú intercanvia defectes i virtuts, bogeries personals, estats d'ànim. No som sants... Llavors, l'amor pur, així com el plantegen, jo no el veig enlloc.

L'amor és més egoista del que pensem...

L'amor universal, el de la mare Teresa de Calcuta, de Buda, de Jesús, de Krishna Murti, potser sigui totalment desinteressat. En l'amor de parella hi ha d'haver reciprocitat. No crec que l'amor ho justifiqui tot. Hi ha coses més importants que l'amor, com la llibertat, potser la justícia. L'amor no és totpoderós. Hi ha molts imaginaris socials sobre l'amor, que ens hi fan acostar d'una forma equivocada i llavors ens equivoquem.

Me'n podria posar algun exemple?

La idea de l'ànima bessona. Quina ànima bessona, per Déu! No existeix l'ànima bessona. Seria, a més, avorridíssim. Continuï, continuï... N'hi posaré un altre: la idea que l'amor és per a tota la vida. No venim llestos de fàbrica; hem de construir l'amor. L'amor durarà o no, depèn. Si tot va bé... Hem de començar a desmitificar l'amor. Tenim una mica la síndrome de la Susanita de Mafalda, de l'amor ideal, perfecte. Quan ens acostem a les relacions, ho hem de fer entenent que en una relació intel·ligent un no viu per a l'altre ni per a un mateix, sinó per a l'altre i per a un mateix. Tan important és que jo t'estimi com que m'estimi a mi mateix. Parlo d'un individualisme responsable, d'un tu més jo, nosaltres, però no d'un tu i jo desaparec. Si algú no m'estima, si algú afecta la meva autorealització personal, interfereix o ataca la meva dignitat personal, els meus valors, penso que és molt millor estar sol.

Ara hi ha moltes ruptures i divorcis. Per què? Perquè triem malament o perquè les relacions són complicades?

Totes dues coses. La gent elegeix malament perquè no ho fa amb el cap. Elegeix amb el cor. I pensa que si jo estimo una dona o un home, l'amor tindrà un poder implícit que farà que la relació funcioni. La gent s'equivoca més casant-se que comprant un pis. Quan un adquireix un pis, pensa en l'orientació de la casa, el sol, els veïns, la ubicació i valorització de l'immoble. En canvi, quan un es casa no té en compte moltes coses. També és veritat que les relacions són difícils. Quan iniciem una relació, hi aportem els nostres dèficits, les nostres inseguretats, els nostres problemes i pors.

I què podem fer?

L'amor és un treball de construcció. Un diu "t'estimo", "t'estimava", "t'estimaré". Jo proposo canviar el temps verbal: "T'estic estimant". Aquesta és la millor manera d'estimar. "M'estimes? No. T'estic estimant". És a dir, estic construint l'amor minut a minut. És un procés actiu i viu, que es fa constantment.

Què me'n diria del desamor?

Cal veure el desamor de moltes maneres. Pot ser emocional i quedaria reflectit en expressions com "ja no sento res per tu". Hi ha un desamor vital, el "ja no vull estar amb tu", i un altre, barreja de sentiment i cognició, que és la desil·lusió. "Em desil·lusiono de tu", que apareix quan la persona fa alguna cosa que va essencialment contra els nostres principis. La desil·lusió, quan apareix i ataca, destrueix l'amor en un segon.

Existeix la por a la soledat?

Jo diferencio entre la soledat i la desolació. La soledat a vegades pot ser elegida i un projecte vital tan vàlid com qualsevol altre. Un solter no és un eunuc ni un monjo de clausura i pot tenir una vida plena com qualsevol persona casada. La desolació, en canvi, és negativa perquè pot generar depressió. La sent una persona que, volent estar amb algú, no pot estar-hi.

Per què hi ha matrimonis que duren 50 anys i d'altres, en canvi, a l'any ja s'han trencat?

Els matrimonis que duren molt temps són aquells que tenen tres elements. En primer lloc, desig (eros) fins a la vellesa. En segon lloc, amistat (filia), sintonia: que tinguem els mateixos principis i valors, que no li hagi d'explicar l'acudit a la persona que estimo. I per últim, cura i compassió envers l'altre (agape). Quan es donen aquests tres requisits, un matrimoni duraria 400 anys si els cònjuges poguessin viure fins llavors.

Creu en l'enamorament?

És la pitjor forma de triar. Dura sis mesos, un any... I quan l'enamorament passa, què fas?

Però Hollywood i Walt Disney segueixen presentant un amor ideal. Què hem de fer?

Prohibir les pel·lícules de Walt Disney als menors de 18 anys.

Com a psicòleg clínic, quina última recomanació faria en matèria amorosa?

Desmitificar l'amor, tenir en compte els tres elements que li he explicat i eradicar de l'imaginari social la idea que l'amor és perfecte. Li podria resumir en un eslògan: "Estima, i sigues feliç". Aquest seria un bon començament.