• Imprimir
• Enviar

L'ESTAT D'ISRAEL, JOVE PAÍS AMB UNA HISTÒRIA D'ÈXIT

Aniversari

Marta Pessarrodona / Escriptora i traductora

XAVIER PORRATA

En el moment d'escriure aquestes ratlles ja porto dues celebracions del seixantè aniversari de la creació de l'Estat d'Israel. Dues cites que no han gravat gens el nostre pressupost, per cert, en un país que patim, amb tot dret, d'una darrera síndrome: la dels pressupostos. Una d'aquestes cites era una iniciativa privada, que vam subvencionar tots i cadascun dels assistents; l'altra, una invitació de l'ambaixada israeliana a Espanya. En totes dues, però, s'ha invocat la pau, xalom, podríem dir. També s'ha recordat que hi ha alguns, pocs, Estats àrabs que, sense celebrar-ho, tampoc no s'aixequen en armes contra l'Estat d'Israel. Una pau i una acceptació que ens haurien d'interessar tant, o més, a nosaltres, que al mateix Estat d'Israel, un jove país democràtic, envoltat de totalitarismes, per no parlar de monarquies bananeres. Un país que és una història d'èxit, un factor que, segons sembla, resulta imperdonable.

NO CAURÉ AVUI EN LA INGENUÏTAT D'INTENTAR explicar en poques ratlles un tema que és inabastable, que exigeix per dret propi la dedicació de tota una vida. Tan sols vull dir que, passi (i em passi) el que passi, celebro que existeixi aquell país, mentre confio que en un dia no gaire llunyà pugui celebrar des d'aquestes mateixes pàgines l'existència d'un Estat palestí, com desitgen els israelians, mentre que ells i també nosaltres hem de suportar la cridòria encara d'enviar els jueus, un percentatge important dels habitants d'Israel, al mar. Em refereixo, per exemple, al mandatari iranià actual. Des de la meva posició favorable a la realitat que és l'Estat d'Israel, jo no vull, ni vull que ningú enviï, cap palestí al mar, una altra part important de la població en aquell Estat. Em limito a demanar, si més no, justícia informativa, un cert sentit comú i un repàs, encara que sigui lleuger, de la història. Si fa seixanta anys el poble palestí hagués acceptat el que li proposaven les tan invocades -encara que esbiaixadament- Nacions Unides, avui no parlaríem, segurament, de conflicte. Si aquells jueus de fa seixanta anys s'haguessin quedats quiets i no haguessin fet d'un sicòmor una mena de Manhattan, com és el cas de la ciutat de Tel Aviv; o no haguessin establert una mena d'Universitat de Harvard en ple desert del Nègueb, com és el cas de la Universitat Ben Gurion, de trenta-tres anys d'existència, segurament hi hauria més tranquil·litat, també a casa nostra, on oficialment, amb els nostres diners col·lectius, sembla que ens preparem a celebrar plorant la Nakba (catàstrofe) palestina, sense fer ni esment de l'aniversari israelià jueu. Què ens ha passat? Fa quaranta anys podíem veure en Ben Yehuda el Pompeu Fabra hebreu, o a l'inrevés, amb el resultat avui que hi ha més àrabs que parlen (i escriuen) hebreu, una llengua morta gairebé ja a l'època de Jesucrist, que ja emprava l'anglès de l'època, l'arameu, que no pas hi ha irlandesos que emprin el seu irlandès cèltic (¿cal que recordi que els grandíssims autors irlandesos han emprat i empren la llengua anglesa?) Per donar-hi una mica d'humor, potser podem atribuir-ho al fet que, mentre que les vies principals de les ciutats israelianes es diuen Ben Yehuda, nosaltres hem d'anar, gairebé, als afores de les nostres ciutats i pobles per trobar-hi un carrer Pompeu Fabra. Aquesta és la realitat, per més anecdòtica que sigui. Una realitat que no arreglarem, però, canviant els nostres nomenclàtors.

FA POC DIES, EN UN PAÍS ÀRAB VEÍ D'ISRAEL, un diplomàtic obertament proàrab em deia, a desgrat de les seves preferències, que el problema era que el món àrab no havia passat pel racionalisme. Una observació que encara m'inquieta ara. Com m'inquieta allò que ha apuntat Avishai Margalit: el món àrab no ha comprès mai la síndrome de supervivència del món jueu, com tampoc el món jueu ha comprès la síndrome d'humiliació que pateix part del món àrab. En especial, el món àrab localitzat en aquest jove país, d'arrels tan antigues, com és l'Estat d'Israel. ¿Els ajudem nosaltres a superar aquestes síndromes? Diria que no, que més aviat les fem més tenses, mentre el perill d'un armament nuclear a l'Iran, per exemple, ens amenaça tant a nosaltres com a qualsevol israelià, àrabs inclosos. On és el nostre racionalisme? El que, suposadament, com a occidentals, tenim ja heretat de fa molts anys.

DEIA QUE FA QUARANTA ANYS APLAUDÍEM coses amb regust jueu, com els personatges hebreus en les aleshores tan aplaudides obres de Salvador Espriu, per exemple, mentre cobejàvem passar un estiu recollint fruita en un kibbutz israelià. No importava que, per Setmana Santa, matéssim jueus amb carraques a les esglésies nostrades, segurament seguint l'estela verdagueriana (Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, 1887-1888), segons la qual era pitjor la mirada d'un jueu que no pas les pedres que li llançaven els àrabs, quan peregrinava pel que avui és l'Estat d'Israel! Josep Pla, encara avui el millor guia a l'Estat d'Israel (Israel, 1957), sempre va valorar -i, modestament, m'hi afegeixo- l'obra del mossèn. Avui per avui, em pregunto si certa progressia al poder no ha canviat la fe esquerrana per la catòlica més integrista i més dinovena i, per aquest motiu, hem de commemorar una nakba i emmudir davant d'un aniversari.

TORNO, PERÒ, AL COMENÇAMENT, i felicito l'Estat d'Israel en el seu seixantè aniversari. Amb ells, també, demano la pau que els cal i que ens cal i, en especial, i sense moure'm de casa, una certa justícia informativa.