• Imprimir

SOBRE LES EXPECTATIVES DE CANVI QUE S'HAN FRUSTRAT

Cap on portem Catalunya?

Salvador Cardús i Ros / Salvador Cardús i Ros salvador.cardus@uab.cat

CRISTINA LOSANTOS

Com ja sap el lector, l'AVUI ha encetat una notable sèrie d'articles sota el títol general Cap on va Catalunya? La proposta és molt oportuna, perquè el país viu un període de desconcert causat per la incertesa que plana sobre el nostre futur. No és pas que passem el pitjor moment de la nostra història, ni tan sols si comptem des del primer govern de la Generalitat de Catalunya, del 1980 fins ara. La percepció de gravetat la dóna el fet que els darrers anys s'havien creat grans expectatives de canvi que ara sabem frustrades. Els resultats electorals del novembre del 2003, en els quals CiU resistia molt bé la substitució de Jordi Pujol i, a més, l'independentisme d'ERC doblava la seva presència, permetien augurar un salt sobiranista important que havia d'ajudar a superar l'asfíxia que havia creat aquell Aznar dirigint un PP d'un antiautonomisme i un anticatalanisme desbocats.

LA PROMESA D'UN NOU ESTATUT ambiciós -es parlava de segona Transició- al qual es van comprometre molt especialment CiU i ERC i fins i tot la convicció sincera de Maragall de poder aconseguir un canvi a Espanya en una línia federalista, amb l'afegit del compromís de Zapatero de respectar-lo, van crear un miratge de canvi del qual ara paguem les conseqüències. I, tot i que no em serveix de consol haver-ho pronosticat, planyo els que ens van voler vendre les bondats del nou Estatut! El pitjor, a més, no ha estat pròpiament el previsible fracàs de l'empresa, sinó la manera com els partits polítics catalans es van anar empassant el fiasco. Efectivament, en lloc de reconèixer els errors, el fracàs els va portar a destrossar-se els uns als altres i a fer-ho impúdicament davant de tothom. També de l'adversari comú. Quantes vegades no vàrem demanar un pla B per si s'acabava malament? El fracàs del procés, per bé que era previsible, podia haver estat una gran victòria nacional si ens hagués portat a anticipar el dilema que tard o d'hora haurem d'afrontar. Però ha estat tot el contrari, i la debilitat interna dels partits, a hores d'ara, fa pensar que l'horitzó desitjat ha tornat a quedar ajornat fins a no se sap quan.

I BÉ, TORNEM-HI QUE NO HA ESTAT res: els catalans ens preguntem, una vegada més, cap on anem. Prego que el lector em perdoni la referència personal, però en aquest punt no puc deixar de recordar que precisament l'AVUI em va atorgar el seu premi de periodisme una nit de Santa Llúcia a Perpinyà per un articlet que havia publicat el novembre del 1988, ara fa vint anys, titulat Algú sap cap on anem? Rellegir-lo -cosa que no aconsello a ningú- és depriment, i no pas perquè hagi quedat superat: el podria tornar a publicar només amb petits retocs d'actualitat. És depriment pel contrari, perquè no ens hem mogut de lloc. Hi criticava que la confiança en el líder ens estalviés saber cap on ens portava i hi denunciava el fet que, si no es precisava cap on anàvem en relació a l'horitzó polític nacional, ens instal·laríem en un qui dia passa, any empeny. Va ser així. Per tant, no és d'ara que plora la criatura: el que passa és que, mentre la política catalana va tenir un lideratge fort, els catalans ens vàrem poder estalviar la molèstia de decidir cap on volíem anar i ens vàrem conformar anant tirant.

ÉS PER TOT AIXÒ QUE ARA m'ha semblat tan oportuna l'observació que feia Juan-José López Burniol al seu article de la sèrie, publicat dissabte passat. El notari endevina en la mateixa pregunta el tarannà fatalista propi d'un país que no veu clar el seu futur. I no cal dir que encara m'ha semblat més lúcida la seva conclusió final. Segons l'amic López Burniol, les opcions reals per al futur dels catalans només són dues: o treballar pel desenvolupament autonòmic fins a convertir Espanya en Estat federal -cosa que creu que comporta dificultats enormes-, o pensar seriosament en la independència. I acaba: "No hi ha terceres vies: buscar-les no és sinó una forma d'escapisme i, a la llarga, produeix melangia". López Burniol té tota la raó. I si -hi afegeixo jo- l'opció federalista és la que precisament hem acabat d'enterrar amb l'actual fracàs estatutari i amb la corresponent expulsió de la política activa del president que més hi va creure i més a prop ho podia tenir, Pasqual Maragall -l'últim si no l'únic federalista del PSC-, doncs resulta que d'opcions ja només en queda una.

LA SÈRIE D'ARTICLES Cap on va Catalunya és llarga i el més convenient és llegir-los tots amb molta atenció. Ara bé, un cop acabada la tongada, cal passar immediatament a la fase següent, just per no caure en la melangia que és la malaltia de la tristesa, de la "bilis negra", en sentit etimològic. I la fase següent ha de ser respondre una nova pregunta: Cap on portem Catalunya? Ha arribat l'hora de superar aquest acomplexament que també denunciava al lliurament de dimecres la Patrícia Gabancho: la por a la nostra identitat. És hora de fer preguntes la resposta de les quals obligui al compromís personal. El país anirà cap on el portem. Per això, ja no n'hi ha prou sabent cap on volem anar, sinó que necessitem la llista dels que es comprometin a anar-hi. I, és clar, és l'hora de saber què en farem, del país, un cop hi siguem.