• Imprimir

Relat o realitat?

Seán Golden / Director de l'Institut d'Estudis Internacionals i Interculturals de la UAB i del Programa Àsia de la Fundació Cidob

S. SOMEKAWA

Boicotejar els Jocs Olímpics per tal de pressionar el govern xinès en relació amb la seva política tibetana és un tema complex. El Dalai-lama rebutja el boicot i les reivindicacions dels promotors són confuses i contradictòries.El Dalai-lama no reivindica la independència. Cap país del món no la reconeix. Cal defensar la diversitat cultural, però cal tenir clar què s'està defensant. Abans de la revolució comunista regia allí un feudalisme brutal mantingut per la complicitat entre terratinents d'una teocràcia budista i d'una aristocràcia tibetana, amb esclavitud, explotació sexual i grans desigualtats socials. No era ni és la Shangri-la inventada per Hollywood. El respecte a la diversitat no hauria de tolerar pràctiques incompatibles amb els drets humans, siguin tradicionals o no, i tant la cultura tibetana com el govern xinès han violat els drets humans.

ELS TIBETANS A L'EXILI ja no representen la realitat de les joves generacions sobre el terreny. El seu relat denunciava la política econòmica del govern com a "genocidi cultural". Per tant hi va haver un pogrom antixinès. Reclamava la recuperació del territori d'un "Gran Tibet" medieval que abrasaria una quarta part del territori xinès. Per tant els disturbis es van estendre a d'altres províncies. La pitjor amenaça per a la cultura autòctona és el consumisme, part essencial del capitalisme que subverteix els valors tradicionals. La millora econòmica beneficia la població xinesa més que la tibetana. Arreu del món el poble xinès ha mostrat una gran capacitat emprenedora que el converteix en el blanc de pogroms en moments de dificultat econòmica, com va passar a Malàisia i a Indonèsia, i com ha passat ara al Tibet.

UN POGROM NO ÉS EN ABSOLUT una manifestació pacífica. Per al govern xinès ha servit per justificar l'ús de la força, però els manifestants anti-Jocs Olímpics no n'han estat exempts tampoc. A París van violentar una atleta discapacitada en cadira de rodes per arrabassar-li la torxa olímpica, una imatge vista abastament pel públic xinès però absent dels reportatges aquí. L'Associació del Jovent Tibetà a l'exili parla de la possibilitat d'atemptats suïcidis. El govern xinès diu que ha trobat armes amagades a monestirs.

EL DALAI-LAMA HA ESTAT incapaç de fer valer la ideologia que ell defensa, i ja no compta amb el suport incondicional dels seus seguidors, ni de la població autòctona. L'intent d'organitzar manifestacions que aprofiten la proximitat dels Jocs Olímpics, amb l'ajut d'empreses associades amb l'entorn de la CIA, ha produït una situació que demostra que la realitat tibetana és molt diferent del relat promulgat des de l'exili, i que la cobertura dels fets ha estat interessada. La frustració dels tibetans té molt més que veure amb el mal repartiment de la riquesa que amb la repressió cultural. Mitjans de comunicació han distorsionat i manipulat les notícies, mentre que ignoren situacions com l'Iraq o Guantánamo.

LA POBLACIÓ XINESA percep aquest tractament parcial i incomplet dels fets com un insult a la seva sobirania i creixen els sentiments nacionalistes i populistes que preocupen tant el govern xinès com els dissidents, perquè el nacionalisme populista i visceral és l'única força ideològica que podria convertir-se en rival del Partit Comunista en cas d'una crisi.

LA MILLOR MANERA DE PERSUADIR el govern xinès és mitjançant el diàleg i el compromís. Qualsevol intent d'humiliar-lo serà contraproduent. Podria tranquil·litzar algunes consciències fora de la Xina i del Tibet però no canviarà la política del govern xinès ni millorarà la situació dels tibetans. Cal buscar estratègies de comunicació intercultural més efectives, i per això, cal tenir més coneixement de causa, i més respecte mutu, i menys desig d'imposar un model propi. La interdependència econòmica no ho permet.