• Imprimir
• Enviar

EN DIRECTE

El gust de Roger Mas

Enric Vila

El Salvador Sostres ja en parlava l'altre dia però vull insistir-hi. Roger Mas i la seva veu superdotada: profunda i feréstega, elèctrica i malencòlica, d'esclau negre dotat pel blues. Ha tret un disc que és una preciositat, Cançons tel·lúriques. A la segona part hi ha algunes astracanades d'artista minoritari. Però els sis poemes de Verdaguer estan musicats amb tanta gràcia que no sols l'encant de la creació original no se'n ressent, sinó que n'afina la bellesa. El cor de mossèn Cinto servit en safata, ben palpitant i viu sense trencar l'urna de cristall. Déu n'hi do. Ni Raimon va adaptar Ausiàs March amb tanta delicadesa. Gairebé veus passejar-se l'espectre del poeta. Mas canta amb la mateixa sensibilitat que compon. És molt més que una veu bonica; té un sentit musical i un ritme extraordinaris, i molta cultura. En les seves peces no hi ha només instint i força, hi ha intenció, cervell; en aquest cas, cervell per comprendre l'ànima del poeta i fer-la seva: és a dir, nostre. Això, en un país de filòlegs i lletraferits que cada dia es lamenta de la poca popularitat dels seus clàssics, però que després només sap posar-los a l'aparador cruament, com qui desenterra un cadàver, és una gran notícia i un exemple. Una tradició és una mina, però s'ha de treballar per recrear-la, discutir-la i esporgar-la; cal lluitar per enfilar-se damunt dels caps millors: no es pot salvar tot. La història de les cultures, com la vida de les persones, és un procés de síntesi. La preocupació dels veritables artistes és aquesta. La dels altres és tenir temps per signar autògrafs.