• Imprimir

LA PROGRAMACIÓ DE LA TELEVISIÓ PÚBLICA CATALANA

'Quo vadis', TV3?

Miquel de Palol / Escriptor

ANTHONY GARNER

Fa un dies, a propòsit d'un acte públic de la natura del qual no em vull recordar, el meu bon amic i excel·lent poeta Sebastià Alzamora em deia que ja no pot més d'impaciència que Catalunya sigui un país independent, per poder-ne dir en públic el que en pensa sense ser acusat d'autodestructor i de donar arguments als enemics. Dec ser menys bondadós que ell, perquè no em sento constrenyit per un tan lloable sentiment compassiu, o potser sóc dels qui pensen que, per arribar a algun lloc, el primer que ha de fer aquesta trista, pobra, bruta, etcètera pàtria és espavilar-se d'una vegada.

UNA DE LES CARES VISIBLES DE LA CATALANITAT és -o, com provaré de mostrar, hauria de ser- la televisió pública. Permetin-me un breu balanç dels últims dies de TV3 i el 33. A El club -programa de tarda, per si algun afortunat anacoreta ho desconeix-, el presentador anuncia la presència d'un escriptor. Quedo estupefacte: quin animal s'ha trencat el coll?, com deien els de poble davant d'un xeflis inesperat. L'emoció dura poc: el convidat resulta ser Fernando Swartz. Pocs dies després, a Millenium, en Colom anuncia programa sobre la investigació periodística, la crònica com a gènere. Això fa bona pinta. Però, ep!, escriptor-cronista convidat, Francisco Casavella. Tornem a l'Om. Programa nostàlgic de cançons de la generació passada. Artistes convidats, el Dúo Dinámico. Advocat del diable de mi mateix, penso que potser he tingut mala sort i m'he perdut l'aparició en horari estel·lar d'en Raimon, d'en Porcel, d'en Parcerisas, d'en Roger Mas, d'Antònia Font.

¿SÓN L'OM I EN COLOM -ACUDITS LINGÜÍSTICS al marge- l'excepció d'aquesta ignorància sistemàtica d'escriptors i artistes en llengua catalana a la televisió pública? ¿Ningú els ha fet saber que l'idioma -i quina entitat té un idioma sense els seus creadors?- és el vaixell insígnia d'un poble, i encara més, en el cas del poble català, d'un sense Estat propi ni recursos naturals que li permetin imposar-se de forma indiscutible en algun terreny? I això no és el més greu. Tornem de nou a El club. Entrevista amb una actriu. M'hi poso bé: aquí en tenim moltes i de molt bones. Però apareix la Verónica Forqué, que actua en una obra amb la Guerra Civil com a tema de fons. Públic convidat, adolescents d'entre 16 i 18 anys. El presentador té un atac d'estupendisme, agafa el micro, s'hi asseu entremig i els pregunta què en saben, de la guerra del 36. Disgust no del tot imprevisible: les criatures, que ja no són tan criatures, no en tenen ni la més punyetera idea. "Eren uns que anaven contra uns altres", diu la mosseta més informada, i tots rient. La vergonya no acaba aquí: resulta que a l'Om també li fa la mar de gràcia. Home, no és que els hagués d'estirar les orelles i posar de cara a la paret, però aplaudir la ignorància del jovent sobre els propis trets identitaris és qualsevol cosa tret d'edificant.

I TRET DE LÒGICA. ¿S'IMAGINEN UN PLATÓ de màxima audiència a la tele francesa on els estudiants ignoressin la Revolució del 1789? ¿Que no sabessin què va passar a Waterloo? ¿S'imaginen l'exhibició mediàtica del desconeixement dels estudiants nord-americans sobre l'arenga de Gettysburg, sobre Pearl Harbour? ¿És motiu de joia tenir, tal com indiquen les estadístiques, una de les joventuts amb més carències educatives del món civilitzat? No tots els joves que l'Om posa sota els focus són així. Al cap d'uns dies apareix un superdotat de 22 anys tractat amb més o menys respecte, però atenció al detall, aquest parla castellà! I ni la condescendència ens salva de la tòpica, macabra pulsió que l'alta cultura és una cosa avorridíssima, cerebral i antisentimental de la qual cal fugir com del dimoni, i que només és digerible amb una sobredosi d'humor. La necessitat d'humor s'ha convertit en obligació, però rarament és autèntic humor, contra el qual aquest cronista no té res -al contrari-. La conyeta s'ha tornat la religió dels nostres temps: fa uns anys no podies fer una llufa que un bisbe no la beneís; ara no la pots fer sense la d'un pallasso tranquil·litzador que se'n foti. Ara bé, ¿és humor de debò, aquest condiment imprescindible?

L'ÚNIC PROGRAMA CULTURAL DE TV3, Polònia, és en realitat calmant. És demagògia. És l'enèsima conyeta catalana edulcorada per desactivar la força i la raó de la crítica veritable. En la seva estudiada benevolència, no qüestiona, sinó que va a favor, i té un èxit total en el públic adolescent i el públic adult infantilitzat per la fòbia a l'exigència intel·lectual, exitosament inculcada a una ciutadania que ja només demana sedants i consoladors.

PERQUÈ DES DE LES LLETRES QUE DOMINEN el món ho tenen clar. Les protegeixen i les promocionen sense complexos a dins i a fora de les seves fronteres. Per no parlar dels espanyols amb l'Institut Cervantes, amb milionàries projeccions a Sud-amèrica, fem un cop d'ull als francesos, fem un cop d'ull al British Council, multimilionàriament dotat per promocionar per tot arreu les lletres més potents del món, les anglosaxones. Què dirien si la BBC convidés sistemàticament artistes i escriptors xinesos? Fer-se l'harakiri per complex d'inferioritat, per automenyspreu, finalment per autodesconeixement, és el pitjor que li pot passar a una cultura ja prou disminuïda.