• Imprimir

L'entrevista

" Caldrà refundar els partits polítics"

Ferran Mascarell Historiador

David Castillo

JOSEP LOSADA

Com viu fora de la política?

En sóc fora, però la miro amb intensitat perquè crec en les coses comunes de la societat.

Ha estat traumàtic el distanciament?

No, el fet de no estar-hi involucrat professionalment és gairebé de plaer. Té un conjunt de gratificacions, sobretot després d'haver-hi estat capficat molts anys. No tinc cap inconvenient de viure-la en privat fent coses diferents.

S'ha sentit menystingut?

No, les conjuntures històriques donen a l'activitat política una dosi més gran o més petita d'interès. Sota aquesta perspectiva, no ser-hi en aquest moment no m'ocasiona cap mena de dificultat. Al contrari.

Hi tornarà?

No tinc interès ni a pensar-ho. No forma part de cap dels meus escenaris possibles. Tampoc crec que tingui oportunitat de fer cap cosa que em sembli interessant. Només hi tornaré si veig alguna cosa estimulant.

Des de fora ens ha semblat com un luxe que el seu partit hagi prescindit dels seus serveis.

Tots els partits tenen lògiques internes que són les que són. Caldrà refundar els partits polítics perquè la distància que hi ha entre la majoria de la gent i els polítics és conseqüència de les lògiques internes dels partits, cosa que fa que no sigui especialment interessant la política en aquest moment. Jo no sóc un cas excepcional.

Es dedica a política des de jove. Què queda del militant adolescent revolucionari que va ser?

Crec que he canviat poc, des del punt de vista dels meus principis polítics. Era d'esquerres, sóc d'esquerres. Era catalanista i sóc catalanista. Quan tenia 17 anys hi havia un element pul·lulant dins l'antifranquisme, que era la revolució, però ara sóc reformista. I crec que la majoria de la societat també ho és.

Que et diguessin reformista era un insult.

Fa anys que ho sóc. Vaig ser molt aviat reformista perquè des què em vaig dedicar a fer L'Avenç em va quedar clar que la manera d'actuar sobre la realitat era fent coses, consumint realitats. I m'hi vaig abocar.

Què en queda, de la joventut?

La mateixa inquietud per fer front a les complexitats de la vida, tant individualment com des de l'àmbit col·lectiu. També una mirada vinculada a la tradició del progrés, al costat de la socialdemocràcia catalana.

Dins la política ha estat un activista cultural.

Dins la feina a l'administració pública sempre m'ha guiat el mateix principi: construir oportunitats per a tantes persones com sigui possible. Has de valorar quina és la millor manera de gestar aquestes oportunitats.

Ha estat impulsor dels equipaments.

Quan a finals dels vuitanta es va posar en marxa el pla sobre els equipaments de Barcelona -del qual van sortir el CCCB, el Macba, L'Auditori i tantes altres coses que van començar a sorgir a finals dels vuitanta-, el que ens trobàvem és que el país no tenia infraestructures, cosa que impedia que s'expressessin tant els creadors com els espectadors. Per tenir oportunitats calia crear les eines.

Un canvi revolucionari, si es mira avui.

Sí, als noranta ja era molt diferent. Les institucions s'estaven consolidant, aleshores calia dotar-les de contingut. No preocupar-se tant de la pedra, diríem. És l'època dels festivals. Em vaig prendre amb la mateixa convicció els grans esdeveniments com el Sónar o la Setmana de Poesia.

Al seu últim llibre diu que la cultura no es un àmbit restringit sinó que està immersa dins tota la societat.

Quan vaig fer de regidor de Gràcia i de regidor de Cultura, la suma de les dues feines em va donar una perspectiva sobre la realitat. Tu pots ser extraordinàriament culte en valors i coneixements sense pertànyer al que considerem l'àmbit de la cultura. Siguis o no usuari de determinades institucions culturals, pots ser extraordinàriament culte. La cultura cívica del barri de Gràcia em va ensenyar a valorar-la. No té res a veure amb el Liceu o amb els festivals musicals, però aquesta cultura dels valors, de la convivència, és una dimensió del fet cultural que menystenim.

Ha sigut un error?

Hem comès l'error d'entendre la cultura com a sinònim de creativitat. És una dimensió, però no és tota la cultura. Hi ha confusió entre cultura i arts, sense entendre que les arts són només una part de la cultura.

Manté com a nexe la modernitat i Barcelona.

La tesi que defenso és que Barcelona fa la modernitat sumant dos moments. El del 1900 queda aturat per les dinàmiques polítiques. El problema es resol entre el 1979 i el 2004. Dono valor a aquest segon període perquè coincideix que al món hi ha el discurs de la postmodernitat, el que ens diu que no hi ha discurs possible. Nosaltres, en canvi, ens havíem de modernitzar: amb els Jocs, els barris, l'urbanisme, la cultura, la participació i el trànsit de la ciutat industrial a la tecnològica. Barcelona s'ha transformat a partir de les idees. Nosaltres obrim una tercera via abans que els laboristes anglesos ho facin, abans que Giddens, a partir de la voluntat de fer millor la ciutat, d'estructurar la vida personal i la social.