• Imprimir

DE LES CRÒNIQUES DE L'EDAT MITJANA A LA POLÍTICA ACTUAL

Guerra guerrejada

Salvador Cardús i Ros / Sociòleg i escriptor salvador.cardus@uab.cat

CRISTINA LOSANTOS

Una coincidència feliç ha fet que mentre buscava títol per a aquest article, Raimon de P. Pavia em feia saber l'existència en català de l'expressió "guerra guerrejada". És una expressió que desconeixia i que coincideix amb allò que en solem dir "guerra de guerrilles" -el títol que hauria posat a l'article- i que es refereix a "la que no es fa amb grans volums de combatents, sinó amb incursions i sorpreses ací i allà". L'expressió està documentada a les Cròniques de Muntaner, al Tirant i a Eiximenis, el darrer dels quals escriu literalment: "Quand lo príncep no's veu fortunat e no és poderós a dar batalla als seus enemichs..., no'ls deu dar batalla campal mas guerra guerrejada, ara esvahint ça, ara lla".

DONCS ÉS AIXÒ: vistos els resultats electorals, el sobiranisme sembla que haurà de tornar als temps de guerra guerrejada. M'apresso a dir que no és la situació esperada fa només quatre anys, ni tampoc és la desitjable. Però em temo que és la mena d'accions a què ens veurem abocats donada la greu incapacitat actual dels partits polítics que haurien de poder fer emergir i dirigir l'expectativa d'emancipació nacional, extraordinàriament més ampla que la que podrien fer pensar els resultats de les darreres eleccions.

CERTAMENT, QUE NI ERC NI CIU no semblen capaços, ara com ara, de tirar endavant el país que vol tenir un futur de llibertat nacional ha quedat en evidència no tan sols pels mateixos resultats, sinó també per la manera com hi han reaccionat. De moment, qui té una guerra campal a casa és ERC. En molt bona part, es tracta d'un conflicte antic, derivat d'una profunda desconfiança entre les maneres de fer de Carod i les de Puigcercós. Cal advertir que el conflicte s'hauria manifestat amb la mateixa virulència ni que els resultats del 9-M haguessin estat bons, perquè ERC simplement el tenia ajornat. I cal observar que no és cert que sigui un problema estricte d'ambicions personals, sinó que és resultat d'un vell desencontre entre estils diversos de fer política, de concepció del que ha de ser la vida de partit i de les formes de lideratge i relació amb l'elector. En definitiva, Carod i Puigcercós no comparteixen -mai han compartit- una mateixa cultura de partit ni la lleialtat a unes mateixes regles. Si fos una mera qüestió d'ambicions personals, el conflicte seria més senzill de resoldre. D'altra banda, la intervenció dels d'Uriel Bertran i dels de Carretero no es pot considerar part del combat central, sinó que són incursions per lliure, això sí, amb propostes de renovació de persones i també d'estratègies.

PER LA SEVA BANDA, CIU HA POGUT ATURAR l'ensulsiada d'una interpretació negativa, on fins i tot "aguantar" s'ha convertit en mèrit. Però em temo que el clima intern, especialment després del previsible resultat de les negociacions a Madrid, en veure's l'escassa utilitat que el PSOE li reconeix a Espanya, també els pot portar a una guerra més convencional, però, tanmateix, a una guerra. Particularment, no veig de cap manera com aquest invent del "dret a decidir", amb continguts d'una vaguetat sideral, sense cap tradició jurídico-política reconeguda i que tant val per demanar un referèndum sobre l'eutanàsia activa -que ningú no hi vegi cap sarcasme sobre el futur de la nostra nació- com per fer una línia de tren o demanar la independència, pot ser el motor que torni a estrènyer els vincles entre els membres del partit i que generi la confiança en l'electorat que els va permetre governar tants anys. A CiU, ara mateix, hi ha tanta o més feina ajornada que a ERC.

PERÒ, GUERRES CAMPALS i convencionals dels partits a banda, i mentre miren de refer lideratges, estratègies i confiances, els que aspirem a un futur d'emancipació nacional no podem restar passius a l'espera de temps millors. Perquè, no ens hem d'enganyar: la societat civil nacionalment combativa i organitzada tampoc no sembla capaç, amb poques excepcions, de presentar balanços gaire reeixits. Si els partits de què parlem han anat pel pedregar, és també perquè la mateixa societat no els ha enviat missatges clars sobre què n'esperava. Les nostres formes d'organització són febles, molt fragmentades, resultat de la improvisació, a la defensiva, massa personalistes i, sobretot, dependents de recursos públics que les tenen subjectes fins a uns límits que, si es coneguessin, ens escandalitzarien. Falta, doncs, professionalitat, autofinançament, estratègia, iniciativa desafiant i capacitat per buscar coincidències i sumar voluntats.

LA SOCIETAT CATALANA QUE ASPIRA a uns graus de dignitat nacional superiors als actuals, doncs, ha d'emprendre, o mantenir, la seva guerra guerrejada. No és temps de batalles campals, que les perdem. I ens cal saber assenyalar bé els adversaris, que ens equivocaríem si els confoníem amb sigles de partit. Ras i curt: l'adversari no és el PP, i encara menys el PSC. La nostra guerra ha de guerrejar, ara aquí, ara allà, en el camp civil: el del consum i la publicitat, el dels mitjans i la cultura de masses, el lleure, les organitzacions empresarials, l'Església, l'escola i la universitat. ¿Que no és el que hem après dels guerrejadors insubornables fins a la mort, com han estat Cassià Maria Just i Josep Benet?