• Imprimir
• Enviar

EL RESULTAT DEL 9-M I EL PACTE DE GOVERN CATALÀ

L'efecte tripartit

Vicenç Villatoro / Periodista i escriptor

PEREPRATS

En els darrers temps s'ha parlat molt sobre si en els resultats catalans de les eleccions espanyoles hi ha hagut o no un "efecte tripartit". Dit d'una altra manera, si en els trets específics del comportament electoral català -èxit extraordinari dels socialistes, precària estabilitat de CiU i enfonsament sobretot d'Esquerra, però també d'Iniciativa- hi participa d'una manera o altra el clima polític creat per la formació i la renovació d'un govern tripartit d'esquerres a Catalunya. Jo crec que sí. Encara més, crec que aquest "efecte tripartit" és avui el principal motor de les transformacions de la política catalana, tot i que no l'únic. Això no vol dir que les eleccions espanyoles a Catalunya fossin sobre el tripartit, un referèndum sobre l'acció del govern català. Però el tripartit i el seu discurs legitimador crea les condicions en què és possible arribar als resultats de fa dos diumenges.

A HORES D'ARA, LA CLAU DE QUALSEVOL procés electoral és això que ens hem posat d'acord a anomenar la confrontació dels relats. Cada partit intenta explicar a la seva manera de què van aquestes eleccions, què és allò que s'hi juga de veritat. A la mida dels seus interessos, naturalment. De què anaven les ultimes eleccions espanyoles, vistes des de Catalunya? Evidentment, el tema no va ser la valoració de l'acció del govern sortint, com hauria volgut l'oposició, conscient que el govern Zapatero només podia suspendre un examen d'aquesta mena. Tampoc no van anar, com ha resultat obvi, de l'encaix o desencaix de Catalunya a Espanya, de si autonomia, independència o federalisme. Les eleccions van anar a Catalunya més que enlloc d'esquerres contra dretes. El relat que va presidir aquestes eleccions a Catalunya, que és el relat del PSC, és que estàvem escollint entre les esquerres i les dretes, i que les dretes són intrínsecament perverses, però encara més perverses en la seva encarnació espanyola del PP. O Zapatero o Rajoy. O dretes o esquerres.

ÒBVIAMENT, AQUEST ÉS EL RELAT QUE INTERESSA al PSC. Paradoxalment, també pot arribar a ser el que interessi al PP, perquè és amb l'únic relat amb què es pot plantejar la conquesta de tot l'espai de centre i dreta a Catalunya, eliminant la seva gran nosa, que és CiU. La política entesa, sobretot quan es llegeix en clau espanyola, com la confrontació bipolar no ja entre dues persones i dos partits, sinó entre dues cultures polítiques, entre dues estètiques, entre dues confessionalitats polítiques, li convenia al PSC perquè era imprescindible per evitat que les eleccions passessin examen a Zapatero, però sobretot perquè és per concepte el major beneficiari del vot útil de les esquerres, perquè la bipolarització sempre puntua al seu favor.

AQUÍ ÉS ON ENTRA L'EFECTE TRIPARTIT. És l'existència del tripartit el que dóna credibilitat, el que fa possible, la interiorització del relat socialista segons el qual les eleccions són un partit de futbol entre les dretes i les esquerres. És la creació del tripartit el que difumina les diferències programàtiques entre els tres partits que el componen, i posa en relleu les coses que els uneixen més que no pas les que els separen. Quan Esquerra diu que el PSC ja és més catalanista que CiU, a qui perjudica en el fons no és a CiU, sinó a la pròpia Esquerra, al seu propi electorat. El tripartit -i sobretot la legitimació del tripartit com l'únic pacte natural, una entesa de llarg recorregut- entre les esquerres desimpermeabilitza els electorats dels tres partits, obre la porta als transvasaments interiors de vots i no deixa als descontents altra possibilitat que l'abstenció. I el beneficiari d'això és per concepte el PSC. El tripartit li ha fet possible imposar el seu relat, si més no en l'electorat d'esquerres. I amb això, dels tres socis del tripartit és l'únic que n'obté benefici electoral. Els altres, electoralment parlant, en el tripartit hi posen capital, però no en treuen rendiments.

EL TRIPARTIT CREA UN ESPAI COMÚ de les esquerres, que capitalitza el PSC. Desorienta l'electorat de CiU, que no sap si està votant nacionalista o està votant centredreta, perquè mentre que la vella tradició pujolista posa l'accent en el catalanisme, en el nou mapa polític -les dretes contra les esquerres- li han penjat l'etiqueta dretana. I la clau de volta del tripartit -que es va gestar contra un govern català convergent i contra un govern espanyol del PP, més o menys en pacte- és la demonització absoluta del PP, convertit en un partit contaminador, que taca a qui el toca. Això n'impedeix un major creixement, però sobretot el converteix en incombinable. Paper en què els seus dirigents semblen trobar-se incomprensiblement còmodes.

LA CONSTITUCIÓ DEL TRIPARTIT D'ESQUERRES és probablement el més important que ha passat a Catalunya, en l'àmbit polític, en els últims vint anys. Encara vivim sota el seu tsunami. Posar en primer terme l'eix dreta-esquerra havia de tenir conseqüències per força. Jo em pensava que la conseqüència seria l'èxit del PSC i el PP, el desinflament de CiU i l'estabilització en precari d'Esquerra i Iniciativa. Així ho vaig escriure fa quatre anys. Em vaig equivocar. No es desinflen els qui em pensava i es desinflen els qui no em pensava. Però sobretot hi ha una cosa que ha esdevingut evident: a Catalunya l'únic beneficiari del tripartit és el PSC.