• Imprimir

"Tot serà bonic i feliç" (II)

Xavier Rubert de Ventós / Filòsof Autor de 'De la identitat a la independència' i 'Nacionalismes'

DANIEL BOADA

Parlava ahir de tots aquells que no som nacionalistes però ens hem vist abocats a desitjar la independència de Catalunya. Per als qui pensem també que la més gran aspiració del nacionalisme -com del feminisme- ha de consistir a poder deixar de ser-ho. Per als qui veiem aquesta fita no com un camí de confrontació sinó d'entesa i de complicitat amb Espanya. Per als qui estem avorrits d'aquest foc creuat de suspicàcies i conllevàncies mútues. Per als desenganyats d'un Estatut que allí volen pasteuritzar i aquí veuen alguns com l'ocasió de seguir jugant el joc del "peix al cove" (un joc que, faute de mieux, va engegar Jordi Pujol, però que, com ell mateix diria, "avui ja no toca").

PER ALS QUI CREIEM, AL CAPDAVALL, que per ser solidari amb algú cal d'antuvi no estar-hi soldat, i que "una relació equitativa i cordial només és possible quan un país està totalment deslliurat del patronatge d'un altre". Per als qui ens sembla, a més, que Madrid i Barcelona, precisament perquè són avui més semblants, resulten més competitives que complementàries. Per als que ens sembla així que la nostra independència ha anat esdevenint una necessitat més pràctica que ideològica; abans una qüestió d'higiene psicològica i de projecció econòmica que no pas de projecte històric o de qui sap què. Per a tots aquests, ja ho he dit, és la pròpia força institucional i social que ens donaria un Estat allò que ens ha de permetre aleshores defensar el castellà i molts trets del nostre bilingüisme com una riquesa, com un actiu (actiu cultural, literari, social) i no només com la imposició i l'opressió que va significar (i que nosaltres, generosos i condescendents, mirarem d'anar oblidant).

PERÒ EM DIREU, COM HA FET més d'un amic: ¿i perquè no és tot això possible amb Espanya i no alliberant-nos políticament d'ella? D'entrada, només se m'ocorre una resposta: doncs perquè a Espanya volen que seguim sent catalanistes, defensors del que és nostre, aconseguidors i pidolaires dels favors, les excepcions o els beneficis per al nostre cove.

VEGEU, SI NO, ALLÒ que els va passar tant a Miquel Roca com a Pasqual Maragall quan no volgueren seguir aquest joc i van ficar el dit on no tocava, més enllà d'apadrinar la Constitució o els Jocs Olímpics. Tots dos foren apreciats i enaltits a Madrid mentre continuaven defensant el seu país o la seva ciutat. Fins aquí tot molt bé: "Cada uno en su casa y Dios en la de todos". Però un bon dia varen articular un discurs sobre Espanya, sobre com era i com voldríem des d'aquí que fos: una Espanya que se'n podia dir reformista, federal, asimètrica... Però això ja no anava a missa, i la rèplica de Madrid va ser clara i contundent: vosaltres ocupeu-vos de les vostres coses, que Espanya és cosa nostra. Això és el que pensen i senten els bons separatistes espanyols del govern, de l'oposició o del carrer: pràcticament un 80%. D'aquí que la resposta a la passada de Roca o Maragall fos immediata: ni un sol diputat al Partit Reformista de Roca; un pacte amb Mas i Montilla per fer fora Maragall (a Narcís Serra varen tenir-ne prou de fer-lo cap de turc).

AIXÒ ÉS EL QUE VAREN ENCAIXAR els qui tingueren la paciència, la imaginació, l'energia i les ganes de buscar un encaix amb Espanya.

PERÒ NO TOT SÓN MALES notícies. Mentre que, com dèiem ahir, el nacionalisme català tendirà a anar-se fent banal, implícit, menys voluntarista que espontani, el nacionalisme espanyol, per contra, va recuperant tots els reflexos del nacionalisme més nostrat i ranci. L'al·lèrgia als catalans i la seva cançó enfadosa (que si balances fiscals o relacions confederals, que si immersió lingüística o corredors euromediterranis) ha fet ben viu i explícit el nacionalisme de l'opinió pública espanyola. Una cosa, si més no, han doncs d'agrair-nos: que Catalunya i el País Basc siguem els generadors del més gran consens espanyol sobre la unitat i eternitat d'Espanya.