• Imprimir

KOSOVO COM A DEMÒCRATA

En l'eix dels sàtrapes

Vicenç Villatoro / escriptor i periodista

PEREPRATS

Personalment, em vaig alegrar de la independència de Kosovo més com a demòcrata que com a nacionalista. En canvi, em temo que el govern espanyol s'ha negat a reconèixer la independència de Kosovo més com a nacionalista que com a demòcrata.

COM A NACIONALISTA, EM SEMBLA MOLT BÉ que neixi un nou Estat. Però he de confessar que la resolució dels problemes nacionals en el món balcànic m'ha provocat sempre una certa perplexitat. Totes les nacions culturals han de ser reconegudes i respectades. Però en el magma balcànic -i molt especialment en el de l'antiga Iugoslàvia-, on aquestes nacions culturals estan històricament barrejades damunt d'un mateix territori, la creació de fronteres és molt complicada. No és que les nacions estiguin juntes en un mateix Estat, és que estaven juntes en una mateixa ciutat, en un mateix barri, en alguns casos en una mateixa escala de veïns. Com fer ratlles, enmig d'aquest magma? La solució una nació, un Estat, raonable en altres àmbits -i que es podia aplicar al cas d'Eslovènia, el procés més exemplar de tota la reformulació del mapa balcànic- em semblava ja fa deu anys una mala opció per als territoris de barreja històrica, com Bòsnia i Kosovo. Demanava fórmules més imaginatives i més complexes, fins al punt que aspectes del reconeixement i de la convivència entre nacions podien funcionar millor en un marc plurinacional com l'antic espai austro-hongarès que no pas a través d'un Estat de laboratori aguantat només per la dictadura com Iugoslàvia o a través d'Estats nacionals que han tendit -sovint de manera salvatge- a buscar l'homogeneïtat ètnica al seu interior i a no respectar les minories.

PERÒ COM A DEMÒCRATA, LA INDEPENDÈNCIA de Kosovo m'ha semblat sensacional. En un territori on les fronteres s'han alçat tradicionalment a garrotades, dibuixar una frontera a les urnes em sembla un avenç històric. Creure que davant d'un conflicte la solució és la democràcia -és a dir, el dret a decidir de les majories i el dret a ser respectades de les minories- és una revolució en la dinàmica balcànica i en la dinàmica europea. ¿Hi ha un problema? Doncs votem. I fem cas al que diu la majoria, sense trepitjar els drets de la minoria. Fantàstic. Tant de bo això hagués arribat fa vint anys. Tant de bo, quan a Kosovo l'any 1981 van començar a sentir-se crits demanant més autonomia i més respecte a la identitat albanesa, la via per resoldre-ho hagués estat votar i no pas reprimir-ho amb la violència de l'exèrcit de la Iugoslàvia comunista, més endavant anul·lar l'autonomia de Kosovo i finalment proclamar des dels camps de Kosovo el projecte de la Gran Sèrbia per part de Milosevic.

PERÒ EL GOVERN ESPANYOL HA DECIDIT no reconèixer Kosovo. Tot i que la independència neix de la voluntat democràtica dels seus ciutadans. Si el govern espanyol digués que reconeix Kosovo però que s'ha de vetllar pels drets de la minoria sèrbia, hi estaria totalment d'acord. Això seria democràcia plena. Però ens diu que no reconeix Kosovo. I tot el món -tota la premsa europea- interpreta que ho fa perquè té por dels processos català i basc cap a la independència. És a dir, el govern espanyol no reconeix Kosovo per raons de política interna i per raons d'ideologia nacionalista. Posa el seu nacionalisme per damunt de la seva confiança en la democràcia com a mètode de solució de conflictes. Això ho fa el govern -a través d'una declaració de l'inefable ministre Moratinos-, ho aplaudeix l'oposició i ho defensen les franquícies catalanes de socialistes i populars. Fins al punt que impedeixen que el Parlament de Catalunya en parli, aquesta mateixa setmana. Perquè, dit sigui de passada, en el refús del Parlament a parlar de Kosovo hem arribat a tapar la categoria amb l'anècdota. L'anècdota, vergonyosa, és el retard de diputats nacionalistes, de CiU i d'Esquerra, que els va impedir votar-hi a favor. La categoria, que socialistes i populars, al costat naturalment de Ciutadans i sorprenentment d'Iniciativa, van votar-hi en contra.

EL GOVERN ESPANYOL, PER NACIONALISME i posant el compromís amb la democràcia en segon pla, ha decidit no reconèixer la independència de Kosovo. El resultat polític és inquietant. En les manifestacions d'aquests dies als Balcans, els partidaris de la independència han sortit al carrer amb banderes americanes i dels grans Estats europeus. A l'altra banda, els contraris a la independència, han sortit amb banderes sèrbies, russes i espanyoles, sabent que tenien, a més, el suport xinès. Més enllà de Kosovo, en el conjunt de la política internacional, sembla clar que s'està reconstruint un eix occidental entre els Estats Units i Europa -que encara es reforçarà més després de les eleccions americanes, hi passi el que hi passi-, que fa bandera de la democràcia i de la llibertat. Davant d'aquest eix occidental, sembla que es dibuixi més o menys tènuement un eix magmàtic en què participen règims molt diversos, però on tenen un paper hegemònic la dictadura xinesa i la Rússia de Putin. Per pur nacionalisme, per posar una visió nacionalista espanyola per davant del compromís amb la democràcia, l'Estat espanyol es pot veure a l'altra banda de l'eix que li toca i que li interessa, el dibuixat per les democràcies occidentals, i quedar empresonat en l'eix dels sàtrapes.