• Imprimir
• Enviar

ENS CAL ACONSEGUIR UN REBROT DE VOT SOBIRANISTA

Contra qui votareu?

Salvador Cardús i Ros / Sociòleg i periodista / salvador.cardus@uab.cat

CRISTINA LOSANTOS

En aquestes properes eleccions espanyoles gairebé tothom es fa el desmenjat. Que si ens abstindrem, que si votarem en blanc, que si votarem unes sigles però amb desgana... La processó va per dins, tanmateix. Fins i tot l'abstenció diferencial i el vot en blanc que hi hagi de més expressaran una virulència política que no s'avé gens amb un suposat estat col·lectiu d'indolència política. No hi ha desmenjats, sinó que hi ha irritació, incomoditat, insatisfacció... Ningú no va a favor de res, tothom va en contra d'algú altre. Això fa que la campanya electoral sigui especialment perillosa, perquè qualsevol error, qualsevol excés, pot fer saltar un clic que trastoqui les previsions. Ara tothom preveu que els resultats poden ser molt semblants als de fa quatre anys. Ja en parlarem, però.

QUAN VAIG ESCRIURE FA QUINZE DIES en aquestes pàgines un article titulat Tots seran vots en blanc, en el sentit que des d'una perspectiva nacional cap partit a Catalunya no tenia cap gran oferta creïble, vaig ser interpretat per alguns en el sentit que donava suport al vot en blanc. De res no va servir que escrivís que, per bé que legítim i raonable, el vot en blanc "no passaria de tenir un gruix testimonial" i que no era "previsible que els partits en volguessin aprendre cap lliçó". El cas és que s'està a la que salta i que s'entén el que es vol entendre, no tant per defensar la pròpia opció, que, en el fons, incomoda, sinó per assegurar que l'adversari en surti castigat. Tota la campanya s'orienta cap a la mateixa direcció: el PP cada dia llança un desafiament electoral astut contra el PSOE, i els socialistes creuen que en tenen prou a repenjar-se en l'amenaça d'una victòria conservadora. Anar en contra és el que mobilitza tothom.

DONCS NO: JO NO PROPOSAVA EL VOT EL BLANC. El que deia és que tots els partits ens proposen un vot en blanc, sense projecte. Volen que els signem un xec en blanc. Ens demanen que ens en refiem, i d'aquí plora la criatura. Sempre hi ha el vot militant que, passi el que passi, està d'acord amb el seu partit. Però aquests són cada vegada menys. I augmenta el nombre dels que voldrien poder confiar en alguna proposta que portés associada una certa èpica, la promesa d'alguna esperança, el dibuix d'un horitzó desitjable i alhora possible. Francesc-Marc Àlvaro ha escrit que les campanyes electorals reclamen èpica i lírica, però que els governs democràtics funcionen igual de bé o de malament tant si responen a un somni com si no. M'agradaria matisar-ho: que hi hagi somni no és garantia de bon govern, d'acord. Però si no hi ha somni, no hi ha un país expectant darrere, no hi ha mesura de l'èxit o el fracàs col·lectiu i no hi ha un país que espera i confia, és a dir, que pressiona i controla. Què és el nostre govern d'entesa si no un govern sense somni nacional, que pot fer el que vulgui perquè no se n'espera gran cosa?

TANMATEIX, DES DEL PUNT DE VISTA NACIONAL, ara ja només podem anar a Madrid a defensar els propis interessos. A Espanya no cal anar a salvar-los de res. Les grans contribucions a la governabilitat, a l'estabilitat i a la unió monetària europea que van fer els governs del president Pujol han estat pagades amb indiferència, si no amb menyspreu. La darrera aposta a favor d'una Espanya plural, la de Maragall, va acabar amb la traïció a qui l'havia proposada. És clar que aquests interessos propis es defensarien millor aglutinant totes les forces polítiques catalanes. Hi ha qui parla de grans coalicions catalanistes. I sense esperar l'impossible, hi podria haver hagut uns mínims consensuats per defensar-los conjuntament al Parlament espanyol. Una quimera, és clar, en un país que no va poder comptar amb l'acord dels qui, amb un mandat precís del Parlament de Catalunya, com un sol home, havien d'haver defensat a Espanya el nou Estatut. L'acord de llavors hauria fet possible el somni d'ara. Sense somni, ens sentim irritats i decebuts.

NO CREC EN EL VOT EN BLANC PERQUÈ ningú no l'interpretarà per allò que hagi volgut dir. I l'única interpretació que ens convé, des d'un punt de vista nacional, és la que derivaria del fet que el vot que en solem dir d'obediència catalana s'enfilés ostensiblement. Les circumstàncies extraordinàries de les eleccions de 2004 ara no es donen, i seria greu que aquelles urgències haguessin fet tan forat que ara i aquí es repetís el mateix mapa. És a dir, que quedéssim atrapats en un o PP, o contra el PP. Si no és possible un rebrot de vot sobiranista, com a mínim que no reculi.

TAMBÉ DEIA FA QUINZE DIES QUE RES NO ens permet usar la imatge francesa d'aquell vot a Chirac amb la pinça al nas per evitar Le Pen. No: el nostre cas és diferent. Aquí, a alguns potser ens caldrà anar a votar amb un tap a les orelles, potser amb una bena als ulls o mossegant-nos els llavis... Però, si anem a votar, que sigui per aconseguir que als escons que poden ocupar els que algun dia hauran de defensar des d'allà el somni d'un país lliure i emancipat hi seguin el mínim de culs unionistes. Per tant, si és que cal anar a votar, votem contra els qui sabem que seran un llast per a aquesta emancipació. I confiem que un dia no molt llunyà podrem tornar a votar a favor.