• Imprimir

CINC LLIBRES REMARCABLES DE LA NARRATIVA DEL 2007

Un any important

Miquel de Palol / Escriptor

ANTHONY GARNER

En les societats intel·lectuals ben constituïdes hi ha uns espais i temps d'informació, destria, reflexió, debat i fins i tot conclusions -definitives mai, perquè definitiu no ho és res, per sort segurament, en les àrdues matèries de l'esperit-, que sovint semblen no servir per a d'altra cosa que perquè els implicats en reneguin, perquè fins i tot s'entestin a destruir-los, però que quan no hi són fins i tot el més cínic dels iconoclastes troba a faltar, perquè aleshores el món de les disciplines artístiques és una terra àrida o un roquisser esventat on no arrela res, on tot passa i desapareix en contínua i aleatòria voràgine sense memòria ni pòsits.

TALS ESPAIS I TEMPS EREN TERTÚLIES, revistes, departaments universitaris, congressos regulars, suplements de diaris amb un o dos pròcers reconeguts i acceptats fins i tot al marge de les més virulentes dissidències, tot presidit per un concepte, per una dimensió crucial: continuïtat. No havent-hi continuïtat del discurs testimonial i crític, vivim d'espurnes supletòries com a únic i insuficient remei a l'absoluta foscor de les lleis del negoci que presideixen avui el món de la literatura, que sembla no ser altre que el de l'edició, la distribució i la venda del producte.

ARA NOMÉS ES RECAPITULA UN O DOS COPS l'any, en ocasió de fires, i amb les vendes com a valor objectiu determinant. I ja que no ho fan els crítics, em permetré manllevar un espai d'opinió, amb l'avantatge que m'allibera de l'ortodòxia del gènere i de demanar excuses pels que em deixo.

EL 2007 HA ESTAT UN ANY IMPORTANT en la narrativa catalana, almenys amb cinc llibres remarcables. En primer lloc, Xavier Bru de Sala ha sortit finalment a la palestra de la novel·la amb Cartes d'uns coneguts a una desconeguda, subtitulada Esbós de pseudonovel·la, un tour de force experimental d'alt risc. Sostenir 350 planes de discussió conceptual, sense mobiliari d'objectes, sense descripcions materials, és una operació estilística que comporta una aposta radical, i requereix una potència de recursos de primer ordre. L'ambició desinhibida genera o bé rebuig o bé entusiasme, i les respostes tèbies obtingudes no s'expliquen si no és pel desconcert d'uns temps en què la crisi d'imatge col·lectiva fa confondre eclecticisme amb criteri comercial. Aquestes Cartes d'uns coneguts...; són alta literatura on l'autor va de dalt a baix en els recursos formals i en els registres, amb troballes brillants en els continguts i una gran riquesa de vocabulari i de construccions.

DE NÚRIA PERPINYÀ HA APAREGUT Els privilegiats, una novel·la dominada per la notació teatral situable en primera instància com a sàtira, però on la lectura revela aviat l'amplitud de l'abast. Perpinyà és un dels narradors actuals amb un projecte literari de conjunt més clar, ben articulat i d'alçada intel·lectual. El món de l'art i de la ment és objecte d'especulació narrativa en aquest llibre com ho era a Una casa per compondre, potser la seva obra anterior més reeixida, i confirma una trajectòria fortament ascendent.

EN EL REGISTRE JOCÓS, PERÒ EN AQUEST cas en la millor tradició cínica i, si es vol, picaresca, es situa El Principi Satànic (atenció a les majúscules) d'Hèctor Bofill. Feia temps que no llegia un llibre on fins i tot al damunt dels drames hi bategués tal alegria de la vida, tanta energia alliberadora. Els mateixos personatges transiten pels diversos contes i es troben a l'orgia final. En la línia de Rabelais, de Swift, de Sade, de Jarry, l'autor opera la paradoxa de presentar la catàstrofe de la civilització com una sacsejada altament estimulant.

GAIREBÉ DINS DEL MATEIX MÓN, de Sebastià Alzamora ha sortit Nit de l'ànima, represa del mite de Faust amb un brillantíssim abillament mesclant elements de crítica històrica local, de construcció teofàntica i de porno dur, que a aquest cronista -que no hi té res en contra ans al contrari- li fa l'efecte que el novel·lista incorpora tant per la funció intrínseca com per fer fugir els lectors insidiosos. Alzamora ha fet un pas endavant substancial en relació amb les ja reeixides novel·les anteriors. No és un autor promesa, és un dels grans narradors actuals.

PER ACABAR, 'L'AMOR BOIG' DE PERE ROVIRA és la crònica d'una alta passió amorosa narrada amb nitidesa, sense exaltacions estilístiques, quasi amb despullament, obrant per efecte d'evolució, destria i anàlisi. En una operació formal diametralment oposada a la de Bru de Sala -deutor aquest de la tecnologia actual en la peripècia, però amb arrels en el Barroc i en el món clàssic-, Rovira parteix del discurs diacrònic de la gran novel·la romàntica per generar un objecte literari d'una força i un refinament difícils de glossar en poques línies sense caure en tòpics: una educació sentimental, una bildungsroman à deux, un Pigmalió on el mestre és el transformat, on l'evolució dels personatges és el fil conductor de l'estil, amb un resultat veritablement emocionant.

MÉS ENLLÀ DE LES RADICALS DIFERÈNCIES de plantejament i objectiu literaris, les novel·les de Rovira i de Bru de Sala tenen un tret comú: l'acumulació laberíntica de variacions de girs mentals n'acaba revelant la natura profunda d'inapel·lables declaracions d'amor de poeta.