• Imprimir

UNA MANERA DE MOSTRAR

Tots seran vots en blanc

Salvador Cardús i Ros / Sociòleg i periodista / salvador.cardus@uab.cat

CRISTINA LOSANTOS

Les eleccions espanyoles sempre han estat un maldecap per als catalans que volen votar atenent els seus interessos nacionals. Però potser mai no havíem arribat al punt de dubte i recel que presenta l'actual convocatòria. Fins al punt que l'Honorable Heribert Barrera, per qui sento una gran admiració, ha suggerit que el millor que es pot fer és votar en blanc. Un gran nombre de vots en blanc mostraria, sobretot als partits propis, el nostre grau d'insatisfacció. Però aquesta opció no passaria de tenir un gruix testimonial i no és previsible que els partits en volguessin aprendre cap lliçó. El vot en blanc, legítim i raonable, vindria a ser l'alternativa a haver de votar amb la pinça al nas, com van fer els francesos en el duel presidencial entre Chirac i Le Pen l'any 2002. I no ho dic pas per la qualitat moral dels nostres caps de llista, gent políticament valuosa i moralment respectable, sinó pel fet d'haver-los de votar amb càlcul, però sense l'adhesió a cap promesa d'horitzó creïble.

DEIXEM DE BANDA, PER IRRELLEVANT I GROTESCA, l'opció dels Ciudadanos i considerem la del PP. El recurs contra l'Estatut davant del Tribunal Constitucional, la pretensió de reformar la Constitució per reduir el pes polític de Catalunya a Espanya i forçar un retrocés autonòmic o l'atiament de la divisió dels catalans per raó de llengua fan que el PP només sigui una opció clara de vot per a un sobiranista que vulgui, com es deia abans, accentuar les contradiccions del sistema i accelerar-ne el daltabaix. Sí: es pot votar PP per fotre el PP! El mal és que l'augment de vots del PP mai seria interpretat en aquest sentit i, per molt que se n'accentuïn les contradiccions, el sistema se les campa tan tranquil. A més, una victòria del PP a Espanya, a part de l'incordi d'haver-te de llevar cada matí sabent que tornen a manar Zaplana i Acebes, a Catalunya reforçaria definitivament el govern d'entesa, que finalment trobaria l'enemic que el justificaria plenament i per molts anys.

ALTERNATIVAMENT, HOM POT VOTAR EL PSC, que a les eleccions generals és més PSOE que mai. L'únic argument per fer-ho -insisteixo, des d'una voluntat sobiranista- és com a mal menor, per parar un triomf del PP. En realitat, aquest ja sol ser l'argument principal del PSC a l'hora de demanar el vot a Catalunya. El PSC no pot esgrimir ni les promeses complertes per Zapatero -cosa que faria morir de riure- ni la possibilitat d'afavorir Catalunya des del govern central. Els ministres socialistes catalans a Madrid sempre han fet el contrari dels que provenien d'altres regions espanyoles, que no s'han amagat d'afavorir la seva patria chica, mentre els nostres es comportaven com a catalans apàtrides. Es pot votar PSC contra el PP, sí, però segueix sent un vot sense perspectiva pròpia.

EL CAS D'ICV NECESSITARIA TOT UN ARTICLE. Des d'un punt de vista nacional, ICV no és ni carn ni peix. La seva evolució des de l'esquerra cap a aquesta mena de catolicisme laic, a cavall del pietisme social, un pacifisme celestial i l'amenaça d'un infern climàtic, paradoxalment el fan atractiu per a qui voldria una política apolítica. El vot a ICV, en aquestes eleccions, és vot nul.

SEMBLARIA RAONABLE QUE EL VOT SOBIRANISTA més aviat es decantés per partits d'aquest que en diem d'obediència catalana. Però tampoc aquí les coses són clares. El dilema de CiU és que si s'obre a la possibilitat de pactar tant amb el PP com amb el PSOE -que és el que la faria rellevant-, inquieta el seu votant tradicional. Però si fa impossible el pacte amb el PP, aquí quedem més tranquils, però la seva força a Madrid és pràcticament nul·la i queda reduïda a votar Zapatero sense gaires contrapartides o bé a desaparèixer de l'escena. El drama de la posició de CiU és que tampoc no pot oferir altra cosa que ser garantia... del mal menor, d'esgarrapar algun compromís. I si ha de venir de Zapatero, ja han tastat el pa que s'hi dóna.

FINALMENT, VOTAR ERC ABOCA A LA DIMENSIÓ del vot testimonial -per l'experiència dels darrers temps, al vot freaky-, de la qual tant abominen des que volen ser un partit de govern normal. ERC a Madrid ha estat seduïda i abandonada. Ha malbaratat escandalosament la força dels vuit diputats que hi ha tingut -ningú no pot recordar-ne més enllà d'un parell de noms, sovint vinculats a alguna astracanada- i l'actual cap de llista hauria merescut companys de viatge més sòlids. Però ni així sabem què hi van a fer. Quan Ridao diu que es proposa una "ruta realista i factible" cap al concert econòmic a partir d'una "lectura àmplia del text estatutari", ell sap que se situa fora de la realitat. Concert econòmic per al 2020? Però que no havíem quedat que votaríem la independència el 2014?

JA HO HE DIT: MALA PEÇA AL TELER. Ni accentuar les contradiccions del sistema, ni aturar l'enemic, ni la vocació d'escolanet, ni buscar el mal menor, ni sortir del freakisme per fer volar coloms no són bones raons per anar a votar. Aquesta vegada, votem el que votem, seran vots en blanc, sense projecte. Ara paguem el preu amarg d'haver cremat, amb l'Estatut, l'esperança d'un gran horitzó nacional. Després del 9 de març ens haurem de tornar a arremangar.