• Imprimir
• Enviar

S'HA POGUT CONVERTIR LA FEBLESA EN OPORTUNITAT

La cohesió té un preu

Salvador Cardús i Ros / Sociòleg i periodista / salvador.cardus@uab.cat

CRISTINA LOSANTOS

Un dels més grans encerts de la política catalana de la Generalitat restaurada el 1980 va ser la decisió de no separar els nois i les noies a l'escola per raó de llengua. Es va considerar, majoritàriament, que la cohesió social era el principal bé social a protegir. I això, malgrat els costos i els riscos que podia representar per al futur nacional d'un país que després de la llarga nit franquista estava en una situació d'enorme feblesa política, cultural i demogràfica. Tal com han anat les coses es pot afirmar sense cap reserva que el balanç ha estat positiu i que l'escola ha estat el principal i més reeixit instrument de cohesió social de la societat catalana dels darrers trenta anys.

EN GENERAL, CREC QUE NO SOLEM POSAR PROU ÈMFASI en aquesta decisió que ha estat la base fonamental d'un dels nostres principals èxits -si no el més important- com a societat: fer possible la dissolució de la condició d'immigrant de molts nous catalans i afavorir-ne una incorporació social efectiva i no només retòrica. O, fins i tot, malgrat les resistències purament retòriques. Només cal veure qui ocupa, al cap d'aquests anys, els principals llocs en el poder polític o empresarial del país per certificar el que dic. I l'escola hi ha tingut un paper principal, no només perquè ha dut molts fills d'analfabets a càrrecs qualificats i a la universitat en una sola generació, sinó perquè ha fet possible una capil·laritat social necessària per esquerdar els possibles guetos que, d'altra manera, s'haurien consolidat.

ARA BÉ, PER VALORAR ADEQUADAMENT L'ENCERT de la decisió i fer justícia al paper de l'escola, tot i que resulti incòmode i ratlli la incorrecció política, és necessari recordar quin és el preu que s'ha pagat per aquesta cohesió. La cohesió no ha estat gratis. I no ho ha estat per a l'escola mateixa, però tampoc per a la llengua catalana ni per al catalanisme. Prioritzar la cohesió social ha volgut dir fer renúncies importants en el terreny nacional i ajornar-ne objectius bàsics. Certament, prioritzar la cohesió social també ha representat costos per a qui s'ha volgut integrar a la nova societat d'arribada. Altres països, parapetats en eslògans en defensa del dret a la diferència, han optat per models segregats que, pomposament, han qualificat de multiculturals. Un model de segregació per raons d'origen, de llengua, de religió o de costums preserva molt millor les diferències que poden ser presentades com una defensa dels drets individuals. Però això té també un preu enorme: la manca de cohesió, que debilita les bases de la convivència i el manteniment de la desigualtat econòmica i social per raons d'origen.

DEIA QUE LA COHESIÓ TÉ EL SEU PREU. Al nostre país, l'esforç reeixit que ha fet l'escola per la cohesió l'hem pagat amb una notable erosió en la seva qualitat mitjana. L'accent en la igualtat d'oportunitats se'ns ha menjat l'atenció a l'excel·lència. Ara tenim l'oportunitat de redreçar la situació i anem pel bon camí. Una escola lingüísticament dual, en canvi, hauria estat més plàcida i hauria donat més oportunitats a l'excel·lència. Però és fàcil endevinar qui n'hauria estat més beneficiat. Allò que encara ara es recrimina a la divisió entre pública i concertada, s'hauria multiplicat per deu, i el factor lingüístic hauria estat determinant.

L'OPCIÓ TAMBÉ HA TINGUT COSTOS PER A LA LLENGUA que es volia protegir. La qualitat del català -i la quantitat- dels joves que el parlen habitualment seria molt millor en els centres exclusivament per a catalanoparlants. Però el català no hauria travessat la seva pròpia frontera. Vista la força invasiva de l'ús del castellà als centres escolars, a vegades és difícil mantenir la convicció que el balanç hagi estat a favor de la llengua feble. Ara bé, hi ha processos que s'han d'analitzar amb perspectiva, i, si més no en el nivell universitari, tot i els problemes de qualitat, la competència en les dues llengües dels joves escolaritzats a Catalunya és pràcticament total, cosa que no era així fa quinze o vint anys.

JA SÉ QUE ÉS ABSURD ESPECULAR amb què hauria passat en el pla polític amb una escola dividida per raons de llengua. Però es pot aventurar que els bàndols del catalanisme i de l'espanyolisme serien molt més clars. És fàcil imaginar que el PSC s'hauria dividit i que el PP tindria una més gran implantació. Seríem una societat més a la basca, per dir-ho així. Jo tinc més confiança, però, en el model català, que, amb astúcia, converteix la feblesa política en força. I la voluntat de prioritzar la cohesió és justament això: convertir la feblesa en oportunitat.

PER AIXÒ, QUAN AQUESTS IRRESPONSABLES DEL PP branden el nostre model d'escola com si fos un greuge cap als castellanoparlants, simplement, menteixen. Aquesta escola els ha salvat del gueto i els ha donat l'oportunitat de ser plenament catalans. Si no s'hagués fet així, ara sí que justament podrien retreure'ns la covardia del país. Llevat, és clar, que el PP no s'adreci a les classes populars i només defensi els interessos d'alguns alts funcionaris espanyols i dels executius de pas per Catalunya. Cosa que explicaria per què el PP parla com un partit foraster.