• Imprimir
• Enviar

NO TOT SÓN MERAVELLES EN AQUESTA SARSUELA

La veda monàrquica

Miquel de Palol / Escriptor

ANTHONY GARNER

Alguna cosa es belluga entre les bambolines de la part alta de l'Estat. La institució que, fins i tot damunt de l'exèrcit i l'Església, semblava hierofànticament intocable, la monarquia, apareix ara davant de la ciutadania a l'abast de la discussió -més o menys seriosa i profunda-, de les invectives, en definitiva, de ser qüestionada.

AQUEST CRONISTA VA CRÉIXER EN LA IDEA que el personatge que en aquella època li deien el príncep Juan Carlos era, a part d'un titella del franquisme, un individu, per dir-ho de forma suau que no exciti els addictes als jutjats de guàrdia, de llums més aviat escasses. Corrien mil i un acudits sobre el personatge. En una de les frustrades olimpíades -molt abans de la de Barcelona-, el príncep llegia el discurs inaugural i començava: "Oh! Oh! Oh!...;," i l'ajuda de cambra l'interrompia discretament pel darrere: "Alteza, que eso son los anillos olímpicos." I aquest és dels més suaus que recordo. Però va venir el 23-F i tots, com va dir La Trinca, visca el rei, ves quin remei. La gota malaia de la propaganda subliminar ha anat fent el seu efecte, i es va començar per reconèixer que, encara que el rei en si, o sigui la seva persona física, no estigués especialment dotat en l'aspecte intel·lectual, sí que denotava una certa intel·ligència el fet d'haver-se sabut envoltar de persones intel·ligents, ben situades i informades, i també capaces d'aconsellar-lo bé. És senyal d'una certa intel·ligència, es diu, saber escollir, escoltar i seguir el bon consell donat per algú més intel·ligent. Però també hi havia dubtes -no gaire aclarits- sobre l'actuació reial durant l'intent de cop d'Estat. Per què va trigar tant a sortir a la tele? És que no ho tenia clar, és que el pressionava algú? Es va dir de tot, fins i tot coses que no el feien quedar gaire bé: que havia gravat dos discursos, un a favor i un en contra, esperant com petava la cosa, què hi deien des dels Estats Units, etc. D'altres brames el feien quedar més o menys inconscient i simpàtic, depèn amb quin humor es miri: el general Aramburu Topete havia hagut d'apuntar amb una pistola el cap del cap de la Casa del Rei per obligar-lo a revelar-li on era el rei, i va resultar que amb una amant a Saragossa, d'on l'havien hagut de portar a corre-cuita amb un Mirage.

LES COSES HAN EVOLUCIONAT, I EL TEMPS i les anècdotes han anat posant pàtines als tòpics. A la imatge del rei amant de la família i dels esports, bon vivant, campechano, de tracte directe amb la gent, etcètera, li han sortit crostes, i de mica en mica a l'un i a l'altre se'ls ha acudit d'emmirallar la monarquia espanyola amb la britànica, posem per cas, i ha resultat que no tot són meravelles en aquesta sarsuela. Entremig, les enquestes no han parat de proclamar que la monarquia, i el rei al capdavant, són la institució i la persona més ben valorades del país, i un es pregunta: com s'han fet aquestes enquestes, en quins àmbits, amb quins supòsits? Resulta imaginable que un polític en plena brega oscil·li entre el 30 i el 60% d'acceptació ciutadana, d'acord amb les circumstàncies. Però tot allò que excedeix el 70% és sospitós de manipulació. Les preguntes a fer-se són moltes, diverses i d'ordres diferents. Permet la cultura política actual del país un debat seriós sobre la dicotomia monarquia/república? Més enrere encara, tal debat ha d'estar subjecte a l'estat de formació dels ciutadans? Quina és la natura de tal formació? Tots entenem el mateix quan reconeixem algú capacitat per a un debat polític profund? En tot cas, el sistema sí que ho reconeix a l'hora d'anar a les urnes. Per tant, si amb això ja n'hi ha prou, ara mateix és tan bon moment com qualsevol altre per un plantejament de fons sobre la forma de l'Estat.

UNA FORMA, RECORDEM-HO UN COP MÉS, gestionada i instaurada per procediments, en circumstàncies i amb una falta d'alternatives de dubtosa noblesa democràtica. Qui sostingui que la monarquia és una herència franquista, per més rentats de cara històrics que li vulguin refregar, no deixarà de tenir una raó legítima.

ENTRETANT, ELS SOROLLS DE FONS PUGEN de volum en totes les direccions. Una infanta es divorcia, empaperen judicialment els autors d'una caricatura dels hereus de la corona, el rei munta un numeret amb en Chávez, i ara la primera cadena de la televisió estatal els regala amb una bavosa col·lecció de personatges públics que feliciten el rei, que fa setanta anys, alhora que ens informen de la seva popularitat esplendorosa en termes d'enquestes.

S'HA OBERT LA VEDA, DE MOMENT A LES CAPES menys sofisticades del pensament col·lectiu, però sens dubte vénen temps en què caldrà no badar. Una observació final: desagradi a qui desagradi, la família reial són els únics ciutadans de tot el país la sexualitat dels quals és un afer d'interès públic. Aquesta és la seva causalitat, el seu procediment per perpetuar-se com a institució.

PER TANT, NO HI HA DE QUÈ POSAR EL CRIT AL CEL -i al jutjat de guàrdia- per una caricatura -em refereixo a la d'El Jueves- amb la qual el seu autor no fa sinó complir la seva comesa satírica, i crítica per tant, i ara no faré com la majoria i afegiré allò de "al marge del bon gust..., etc.", primer perquè el bon gust no ha estat mai criteri per avaluar la sàtira -i n'hi ha contraexemples brillants-, i segon perquè si haguéssim d'aplicar-lo a tot el que ens envolta, faríem una esterrecada d'icones públiques que quedaria ben poca cosa.