• Imprimir

LA FEBLESA DE LA DEMOCRÀCIA EN DIVERSOS INDRETS DEL MÓN

Democràcia: així de senzill

Agustí Colomines i Companys / Professor de la UB / Director de la Fundació Catalanista i Demòcrata Trias Fargas

JAUME BATLLE

Arran de l'elecció del fill de Benazir Bhutto com a nou líder del PP del Pakistan, el jove Bilawal va deixar anar una frase que acostumava a dir la seva mare: "La democràcia és la millor revenja". I tant que sí! Mohammad Iqbal, secretari general de l'associació pakistanesa de Barcelona Camí de la Pau va declarar en una entrevista a Vilaweb que l'assassinat de Bhutto era un atac als valors democràtics que ella representava i amb el quals es pretenia recuperar l'estat de coses anterior al 1977, que és quan hi havia democràcia al Pakistan: "No hi havia tantes diferències entre rics i pobres com ara -explica Iqbal-, hi prevalia la igualtat entre homes i dones i es reconeixien els drets bàsics dels ciutadans". Potser sí, però a gairebé tots els Estats dominats pels colonialisme, la democràcia ha estat sempre feble, massa feble. L'article que Marta Pessarrodona va publicar dijous passat en aquestes mateixes pàgines, El preu de la vida, hi donava voltes quan reflexionava sobre la manera de captenir-se de Bhutto segons el lloc i el moment i, sobretot, quan mostrava quina mena de persona és el seu marit, Asif Ali Zardari: un playboy corrupte amb qui es va casar per conveniència i que ara ha acceptat que el seu fill capgiri l'ordre dels cognoms familiars (que és la condició que va posar el comitè, de caire feudal, que va elegir Beliwal per liderar el partit per damunt del seu cosí que sí que es diu Bhutto) perquè així s'assegura un lideratge interí que segurament li resultarà molt profitós.

A QUÈ CAL ATRIBUIR AQUESTA FEBLESA de la democràcia en molts indrets del món? Qui n'és el culpable? Em fa l'efecte que, en primer lloc, caldria donar les culpes a les potències que van colonitzar Àsia, Àfrica o el Pròxim Orient i, en segon lloc, a les elits postcolonials, les quals, tot i haver estat formades, aparentment, en l'esperit democràtic (com Bhutto), han tingut una pràctica política posterior a la descolonització que ha estat, en molts casos, megalòmana, corrupta, militaritzada i, evidentment, poc democràtica. I això val tant per als dirigents que van estudiar a Oxford, a Cambridge o a Harvard com per a aquells altres que en temps de la Guerra Freda van omplir les aules de la Universitat Patrice Lumumba de Moscou o les de la DDR. Si a Europa ha costat déu i ajuda implantar la democràcia (a l'oest, per posar el cas que ens afecta, Grècia, Portugal i Espanya van haver d'esperar fins a mitjan anys setanta per gaudir-ne, i a l'est encara hi som), el que està passant arreu demostra que els valors democràtics no han arrelat prou gairebé enlloc. Quan el secretari general de la Commonwealth, Don McKinnon, va dir, amb motiu, precisament, de la suspensió de Pakistan com a membre d'aquesta associació d'Estats vinculats a la Gran Bretanya, que el seu reingrés depenia "del restabliment de la democràcia i de l'Estat de dret", de fet passava de llarg d'una evidència: que la Commonwealth havia estat avalant el règim militar i corrupte del general Musharraf sense problemes fins que aquest senyor es va passar de llest. I és que la Commonwealth ha estat molt útil per fer negocis, però ha fet molt poc per a la normalització democràtica dels Estats postcolonials, a pesar de la retòrica triomfalista que vostès poden llegir a la seva web referida al fet que l'associació dels 53 Estats membres -repartits per Àsia, Àfrica, el Carib, Europa, el Mediterrani, Amèrica del Nord i el Pacífic- existeix per "ajudar a fer avançar la democràcia, els drets humans i el desenvolupament econòmic i social sostenible d'una manera integrada". Al Pakistan o a les illes Fiji, on el desembre del 2006 va produir-se un cop d'Estat, i ara a Kenya (on fins l'oposició adopta maneres brutals i inacceptables), ja es veu amb quina eficàcia.

AL PRÒLEG DE L'EDICIÓ EN CATALÀ DEL LLIBRE de Lucien Badjoko Jo vaig ser un nen soldat (La Campana, 2006), el novel·lista Albert Sánchez Piñol descriu, en aquest cas en la seva condició d'historiador, que l'any 1997, quan es trobava a l'est de la República Democràtica del Congo després del genocidi a la veïna Ruanda i de la caiguda del dictador Mobutu Sese Seko, va tenir la sensació que al continent africà es vivia una situació de crispació que ell no havia experimentat mai fins llavors: "Mai havia vist -assegura- tants milers de persones mirant-se de reüll els uns als altres". I ja se sap que quan la gent es mira de reüll no és precisament per res de bo. No sé si estic del tot d'acord amb el que insinua Sánchez Pinyol en aquest pròleg, perquè tinc la sensació que està amarat d'un cert relativisme que li fa dir que la visió occidental dels conflictes armats està prefabricada a la nostra conveniència i és una caricatura. Certament, les guerres d'Àfrica no són tan simples com de vegades les volem explicar aquí a partir de la preeminència d'unes elits militars i polítiques gangsterils, perquè, per exemple, de neteja ètnica n'hi ha hagut tant al cor d'Europa, a l'antiga Iugoslàvia, com també, si m'ho permeten dir sense que ningú m'acusi de res estrany, en el conflicte araboisraelià. Ara bé, en tots els casos en què la violència s'ha incrustat en la política és perquè, aquí i allà, la democràcia ha fet fallida. I si mentrestant, a més, la revista americana Time converteix Vladímir Putin en "l'home de l'any 2007" sense tenir en compte la deriva autoritària i els atropellaments de les llibertats d'aquest tsar postsoviètic, malament rai. En això sí que té raó Sánchez Pinyol: les democràcies occidentals són víctimes de la "indústria de la benignitat", per la banda de la caritat disfressada i inútil o del negoci pur i dur que passa de tot.