• Imprimir
• Enviar

L'ÈXIT DE L'1-D S'HAURIA DE REFLECTIR A LES ELECCIONS

Del carrer a l'urna

Salvador Cardús i Ros / Sociòleg i periodista / salvador.cardus@uab.cat

CRISTINA LOSANTOS

L'èxit de participació de la manifestació de dissabte passat només esdevindrà també un èxit polític si té algun tipus de traducció a les urnes. Vull dir que mal aniríem si ens acontentéssim amb la indiscutible capacitat de convocatòria de la Plataforma pel Dret a Decidir i en canvi no sabéssim encaixar aquesta bona intuïció a l'hora de mobilitzar la ciutadania dins d'una estratègia de transformació dels equilibris polítics actuals. Dit ben clarament: si la manifestació va ser una trobada de gent emprenyada que s'esbravava, però que, un cop esbravats, a les properes eleccions actuen exactament de la mateixa manera que ho han fet en les ocasions anteriors, llavors el gest no haurà servit de res. Pitjor: no només no haurà transformat res, sinó que acabarà de convèncer els nostres adversaris que, com s'ha dit tantes vegades, als catalans ens ofega l'estètica i que amb una demostració d'autoafirmació queden perfectament satisfetes totes les enrabiades prèvies.

PENSO, SOBRETOT, EN LA LLIÇÓ de la manifestació del 18 de febrer de l'any passat, també tot un èxit de convocatòria en un moment de veritable irritació nacional pels obstacles que s'havien posat a la negociació a Madrid de l'Estatut que havia sortit del Parlament de Catalunya. També en aquell moment hi va haver bona intuïció per recollir l'emprenyada, però ben poca capacitat per saber-la dirigir cap a alguna banda. Pocs dies abans de la manifestació, un cop convocada, Mas pactava la retallada amb Zapatero i en aquells moments tothom donava per fet que ERC -fins i tot els dirigents d'ERC- acabaria acceptant l'Estatut per poc joc que se'ls donés. El marc de confusió va fer que la gent es manifestés amb objectius genèrics -per no dir confusos- d'autoafirmació vagament sobiranista, però sense saber exactament què es volia o podia aconseguir. Tot ja estava decidit. Finalment, tota aquella energia es va malbaratar o, si més no, es va dispersar arribada l'hora de votar l'Estatut. Els que havien anat a la manifestació van acabar votant que sí, que no, en blanc o quedant-se a casa. La mateixa Plataforma va quedar desbordada i no va poder orientar ningú. En el fons, aquella manifestació només va servir per complicar la vida a ERC que, havent-la capitalitzat gairebé en exclusiva, en va quedar presonera i no va poder complir el compromís de votar favorablement l'Estatut. ERC va ser expulsada del govern, i el primer tripartit se'n va anar a l'aigua. Si és que aquest era l'objectiu de la manifestació, barretada! Si no, marramiau.

ARA POT TORNAR A PASSAR tres quarts del mateix. No tinc ni la més remota idea de si la manifestació d'aquest primer de desembre forma part d'una estratègia ben calculada per part de la Plataforma pel Dret a Decidir, amb criteris de continuïtat i amb objectius ben fixats. Les declaracions prèvies, el manifest que es va llegir i les declaracions posteriors no conviden a la resposta afirmativa. És absurd, per exemple, que es demani alhora que es compleixin els compromisos del nou Estatut i que s'exigeixi un nou model de finançament, que són coses excloents. No es pot exigir que es compleixi un acord mentre s'anuncia que es vol un altre acord diferent. Tampoc no va ser clar el paper que hi feien els partits polítics que, com era previsible, llavors han intentat capitalitzar l'èxit. Certament, és un abús que Artur Mas cregui que la manifestació el fa mereixedor d'una interlocució amb José Montilla. Però encara és més confús que ERC demani que la Plataforma convoqui tots els partits polítics. Per fer què? Que no tenen tot un Parlament per fer política? Això és embolicar la troca i implosionar -voluntàriament o no- la manifestació des de dins, provocant una nova dispersió d'energies pel mes de març.

NO ÉS QUE ESTIGUI D'ACORD amb el president Montilla quan diu que els catalans ens autodeterminem cada vegada que anem a votar. Però sí que és cert que només ens podrem autodeterminar quan una majoria significativa al Parlament tingui la voluntat de fer-ho possible. I per això cal aconseguir, primer, que hi hagi partits amb compromisos precisos sobre com volen concretar el nostre dret a decidir per la via de l'autodeterminació nacional i, segon, que aquests tinguin una gran majoria. Si no, perdem el temps i, sense voler-ho, podem encara agreujar més la sensació d'impotència que s'ha apoderat de la societat catalana.

L'ÈXIT DE LA MANIFESTACIÓ de dissabte passat, doncs, encara està per demostrar. Si fins i tot el PSC, que no hi va participar i va fer tot el possible per frustrar-la, ara diu que la manifestació els dóna força per anar a negociar a Madrid, vol dir que l'ambigüitat dels objectius de la convocatòria ho permetia tot. Va ser, per fer servir els termes d'articles anteriors, una manifestació de malestar. Però no és sobre el malestar que construirem el país. El malestar s'ha de convertir en comprensió crítica de la realitat i en compromís ben orientat cap a l'acció. Si la manifestació acaba transformant alguna realitat política en la direcció volguda, barretada! Si el vot majoritari se'l segueixen emportant els de sempre, si l'urna no sap què ha dit el carrer, marramiau.