• Imprimir

LA TELEVISIÓ MENYS VERBAL D'EUROPA

Només 59 segons

Vicenç Villatoro / Escriptor i periodista

JOAN CAMPS

Diu que hi ha polítics molestos amb Polònia perquè al seu parer banalitza la política. No hi estic d'acord. Polònia em sembla avui el millor programa de política que es fa per televisió. Subratllo, el millor programa de política, no tan sols d'humor polític. Com que està fet amb intel·ligència i sensibilitat, els espectadors el poden descodificar perfectament. I un cop descodificat no tan sols riuen una estona, sinó que entenen claus polítiques rellevants. Per contra, em sembla que altres formats televisius per parlar de política, aparentment més seriosos i transcendents, porten implícits missatges més negatius i més inquietants.

PER EXEMPLE, EM SEMBLA MOLT INQUIETANT la tendència a importar per als programes de política formats nascuts per als programes del cor o la telerealitat. Fonamentalment, debats en què l'espectacle no se situa en allò que es diu sinó en els decibels que es fan servir i en el grau de violència verbal que s'utilitza. Comença a haver-hi programes que tracten els grans debats polítics de la mateixa manera i amb el mateix to que abans es feia servir per jutjar els estadants de Gran Hermano. Llavors, per aconseguir els majors decibels i la major confrontació, resulta més rendible recórrer als freakies de la política, als excèntrics que no representen res, que a opinions més moderades però representatives. És millor portar skins o professionals de l'insult, hooligans de qualsevol causa, que no pas gent que argumenta serenament. El missatge implícit és que la política és una olla de grills i que més val qui més crida. Mal missatge. Per cert, i de passada, un aplaudiment públic a la Pilar Rahola, que es va negar a participar en un debat amb feixistes declarats, en peu d'igualtat. No totes les veus són iguals, no totes han de ser tractades de la mateixa manera.

PERÒ TAMBÉ EM SEMBLEN INQUIETANTS altres programes polítics, generalment més ben vistos. Per exemple, el format del Tengo una pregunta para usted. Certament, ens arriba de països de tradició democràtica, com ara França, però també de països en els quals els que pregunten tenen més interioritzada aquesta mateixa tradició democràtica. Jo crec que una entrevista és sempre un diàleg que conté una estratègia, que es fa amb una visió de l'interès general, que t'ofereix possibilitats de donar-hi voltes, de tornar a preguntar, d'argumentar en profunditat. Fer preguntes pel sistema de la perdigonada no és entrevistar. Sota el lema populista de donar la veu al poble, el que s'acaba oferint com a missatge subliminar és que la política és un conjunt de preocupacions particulars -qué hay de lo mío-, sense cap paper de les idees, dels grans conceptes i de les visions globals de bé comú. Només cal veure què ha quedat com a titular de les intervencions dels polítics en aquest programa: el preu del cafè, la manera de dir un nom, si es faria o no un acudit. L'anècdota elevada a la màxima potència.

UN ALTRE FORMAT QUE CONTÉ -AL MEU PARER- un missatge implícit negatiu per a la política és 59 segundos. Primer perquè, en el panorama mediàtic espanyol, cada edició del programa sembla una nova emissió de Moros y cristianos, cadascú jugant amb el seu equip i practicant el joc ras i la puntada de peu al ventre. Però també perquè aprofundeix un problema que els informatius diaris ja provoquen: les coses s'han de dir de pressa, no es poden fer servir més de 59 segons, tot s'ha de reduir pràcticament a un lema o una paraula, com més simple millor. I les coses, en política, com en tot, rarament són simples. Per fixar de veritat les pròpies posicions sobre una qüestió complexa no n'hi ha prou amb 59 segons. Mai. Amb 59 segons només pots dir eslògans simples, i per tant el format premia qui té idees simples. Aquest és un problema de la política d'avui en dia. En el mercat mediàtic cotitza més la frase ocurrent o el lema groller que qualsevol idea matisada. Els especialistes del matís ho tenen complicat. Els populistes són feliços.

DARRERE D'AQUESTS FORMATS AL MEU PARER equivocats -si més no, equivocats per a la política- hi ha una determinada filosofia televisiva. Tenim, a l'Estat espanyol, la televisió menys verbal d'Europa. Potser perquè francesos i italians han estat més ensenyats a parlar en públic, les seves televisions tenen menys terror a la paraula. Aquí, no sembla que ningú cregui que la paraula argumentada sigui un gènere televisiu interessant. I, per tant, l'hem d'amanir i l'hem de dissimular amb moviments de càmera, amb imatges que no fan al cas, amb ritmes trepidants i amb uns quants crits. Això no és bo per a la política. Però tampoc no em sembla bo per a la televisió. Perquè a qui li interessa de veritat la política, l'amaniment el molesta. I a qui no li interessa aquest tall, no se'l menja per amanit que estigui.