• Imprimir

Líders 2.0

Enric Bruguera / Periodista

SALVADOR ANTON

Les últimes eleccions municipals van marcar el tret de sortida de l'ús electoral del vídeo per Internet a casa nostra, però, alhora, també van batre tristos rècords de participació ciutadana a les urnes. Els prop de 170 vídeos de candidats catalans locals que van arribar a estar disponibles a YouTube no van assolir la categoria d'indicadors de dinàmiques socials més participatives, i es van quedar en símptomes d'una nova opció tecnològica a l'espera que les diverses ofertes polítiques s'empesquin fórmules d'utilització més enllà del simple cartell electoral animat i d'abast presumptament planetari.

AL COSTAT DE LES GRANS FEBRADES VIRTUALS que han coronat l'usuari com a protagonista i motor de l'anomenada web social o web 2.0, el cert és que la projecció al ciberespai de la política convencional sol anar envoltada de dosis de prudència i escepticisme que, malgrat tot, resulten reveladores. A mig camí entre les insuficiències que solen denunciar les avantguardes d'usuaris avançats i més actius, i el cofoisme dels qui utilitzen Internet com a patent de modernitat, el desembarcament de polítics a la xarxa aporta coordenades significatives per anar traçant el mapa real sobre el qual els nous instruments tecnològics s'entrebanquen i alhora obren camins.

EL NOU VIDEOBLOG DE L'ARTUR MAS (www.ciu.cat/videobloc) no fa més que afegir un altre element a aquest escenari social, polític i tecnològic. Un escenari ni bo ni dolent. És l'escenari que hi ha. Per cavalcar sobre l'eufòria dels qui eleven cada gest en el ciberespai a la categoria de progrés incontestable de futur i modernor. O per alinear-se amb l'escepticisme dels qui constaten amb dades a la mà que a casa nostra Internet tampoc té encara tants usuaris, i que la política convencional no frenarà al ciberespai la sagnia imparable de ciutadans desinteressats pels polítics en el món presencial.

ENTRE UNS I ALTRES, el videoblog de Mas presenta d'entrada un element diferencial respecte d'altres iniciatives similars: ha estat ideat fora del marc d'una campanya electoral convencional i concreta. És clar que arriba en el context preelectoral de les pròximes eleccions generals. I que, des d'aquesta perspectiva, la iniciativa també pot ser llegida en la clau interna dels eterns equilibris de protagonisme amb Josep Antoni Duran i Lleida, el candidat de CiU per al març, el blog del qual, per cert, ha estat renovat fa poc sense vídeo i, per tant, sense tant de glamur mediàtic.

PERÒ EL CAS ÉS QUE EL LÍDER CONVERGENT obre una esquerda en l'estès corrent d'opinió segons el qual el desembarcament dels polítics a la xarxa no sol obeir a més motivacions que l'extensió del pur màrqueting electoral al ciberespai. Una opinió abonada per l'escassa continuïtat posterior dels vídeos que Jordi Portabella, Imma Mayol o Xavier Trias van estrenar a la campanya del 27-M. Però que Jordi Hereu (www.blogalcaldebcn.cat) rebat amb el videoblog que ell i el seu equip institucional han estat actualitzant en els últims mesos.

ELS POLÍTICS, DONCS, van utilitzant la xarxa i descobrint-ne possibilitats noves. Vist des del que ja s'anomena la política 2.0, estem molt lluny de la societat de la plena participació ciutadana gràcies a l'ús intensiu de la tecnologia. Però cal admetre que, en contrast amb tantes altres coses, la classe política va reconeixent almenys que no pot ignorar la tecnologia i els seus usos socials.

ÉS UN INDICADOR POSITIU. Perquè això de fer servir la xarxa, per modest que sigui cada intent, és un primer pas imprescindible per anar aprenent que Internet no és ben bé com la televisió de les grans cadenes, que els ciutadans tenen altres opcions que ser espectadors i votants, o que la tecnologia serà condició necessària, però no sempre suficient, per determinar qui i com seran els futurs líders 2.0. Convé que, com més aviat millor, tothom vagi aclarint quina quota de futur caldrà atribuir als sufixos tecnològics (2.0, 3.0, 4.0...), i quin pes específic retindrà la capacitat política de reformular el lideratge en els nous escenaris polítics d'arrels tecnològiques.