• Imprimir
• Enviar

N'HI HA PER TIRAR EL BARRET AL FOC

Independència moral

Salvador Cardús i Ros / Sociòleg i periodista / salvador.cardus@uab.cat

CRISTINA LOSANTOS

Em xoca molt saber que un dels programes de televisió més vistos pels catalans és Escenas de matrimonios. I encara més que ho sigui entre els joves catalans. De fet, ho trobo tan gruixut que fa dies que em resisteixo a la interpretació fàcil i, inevitablement, catastrofista. És a dir, no acabo d'acceptar les conseqüències que automàticament em vénen al cap: que la generalització i extensió de l'educació no ha fet persones més sensibles i crítiques; que com a civilització reculem, fent bones les tesis de Neil Postman al seu Divertim-nos fins a morir; que la banalització del masclisme és un fet clar entre la gent més jove; que s'ha acabat l'orgull de pensar que a Catalunya hi havia un gust televisiu més elaborat, cultivat per TV3; que hi ha un franquisme cultural que s'ha transmès tossudament a les noves generacions i amb més eficàcia que les virtuts de la nova democràcia liberal; que, en definitiva, n'hi ha per tirar el barret al foc.

ENCARA MÉS. L'EXTRAORDINARI ÈXIT d'aquesta comèdia, que, si no m'enganyo molt a mi mateix, diria que a finals dels seixanta i principis dels setanta ja ens hauria semblat infecta i condemnable, va merèixer l'interès d'un dels programes d'Antoni Bassas. Gent de tota edat i condició hi eren convidats a explicar com era que el miraven. I la majoria d'arguments, que no podien pas defensar ni els continguts ni la qualitat del programa, van anar per la banda del dret a veure el que a un li vingui de gust. Les autojustificacions eren fàcils de preveure: que si a la nit s'està cansat i es busca distracció; que si estem tips de veure polítics que no s'entén què diuen; que si riure amb humor groller i poca-solta no significa ser ni una cosa ni l'altre; que si no fa cap mal. Fins i tot hi va haver algú capaç d'apujar el to dialèctic del debat i, per bé que es distanciava personalment d'aquest programa concret, en canvi reclamava el dret a veure'l desacomplexadament i denunciava la possible temptació intervencionista de Catalunya Ràdio de voler dir què es podia veure i què no a televisió. La defensa teòrica de la primacia del "venir de gust", argumentat amb aquell puntet de progressisme, intel·lectualment em va superar.

LA MEVA METODOLOGIA DE REFLEXIÓ per anar més enllà de la desqualificació fàcil dels que s'alimenten d'aquesta repulsiva brossa televisiva consisteix a mirar d'interpretar què amaga i quines necessitats o mancances satisfà l'espectacle d'uns matrimonis dient-se de tot i més i, políticament, veure cap on apunta aquest rebrot de mal gust televisiu. I, a grans trets, se m'acut el següent. En primer lloc, no puc evitar la sospita que l'èxit d'aquest programa se sosté en la misèria emocional en què viu molta gent. El benestar material no ha anat acompanyat de la maduresa emocional necessària per viure en una societat tan complexa com la nostra. Les tensions de tot tipus se les ha acabat empassant la família, i molt particularment, la relació de parella. Els qui riuen amb Escenas de matrimonios, es riuen d'ells mateixos? ¿Té una funció catàrtica per tal d'alliberar tensions matrimonials insuportables? És, Escenas de matrimonios, una teràpia emocional de xoc?

EN SEGON LLOC, L'EMERGÈNCIA DESCARADA d'una estètica i llenguatge tan propis de la cultura televisiva franquista fa que la camisa no em toqui la pell. Un historiador expert en discurs televisiu, Giovanni de Luna, fa anys ens va explicar a la Universitat d'Estiu de Gandia el com i el perquè l'emergència a la televisió privada de la Itàlia profunda i tronada havia precedit el triomf de Berlusconi. I ara tampoc puc evitar la pregunta de si el "fenomen" televisiu de l'any no anuncia, per ventura, una victòria no esperada a les properes eleccions de l'Espanya profunda i tronada que vota PP. És una evidència que les parelles que protagonitzen Escenas de matrimonios voten PP. Però, i els que s'ho miren? És molt possible que els guionistes, de qui ho desconec tot però amb qui no voldria compartir ni una taula rodona, siguin gent veritablement jove, sense cap memòria d'aquella televisió franquista que ara imiten sense saber-ho. Atorguem-los el benefici del dubte. Però si fos així, això ja seria prou greu. Si les narracions socials d'èxit són a mans d'individus sense memòria històrica, ja ens podem anar calçant.

TERCERAMENT, QUEDA LA QÜESTIÓ de la llibertat de gustos. I aquí sí que m'ho posen fàcil. Aquest és l'argument preferit, precisament, dels que es dediquen a imposar-ne, de gustos. Es tracta de la vella sentència política -allò de "que se cumpla el efecto sin que se note el cuidado"- però aplicada al gust d'un consumidor desprevingut que viu de la il·lusió d'una elecció personal sense adonar-se de la coacció a la qual ha estat sotmès. Sí, la gent pot veure el que vulgui. Ara bé, el problema no és en el "poder", sinó en el "voler". És a dir, l'important és el criteri que ens permet elegir entre una o altra cosa. I encara aniré més lluny: més enllà del "voler", hi ha l'obligació moral de reprimir allò que, per bé que ens agradi i distregui, sabem que ens degrada i adotzena.

EM DOL DIR-HO, PERÒ A LA VISTA DE LES XIFRES d'audiències, veig més a prop la independència de Catalunya que no pas la seva emancipació moral.