• Imprimir

IMAGINAR QUE HEM TRIOMFAT O TRIOMFAR REALMENT

El tret per la culata?

Miquel de Palol / Escriptor

ANTHONY GARNER

La tornada de la Fira de Frankfurt, a part de resultar un tema de conversa tremendament pesat entre amics i coneguts, perquè acaba semblant que un no hagi fet altra cosa en sa vida que anar a la fira del llibre, em recorda quan de criatures tornàvem de l'escola i els pares demanaven "Què, com ha anat?", i els nens, fugint d'estudi -mai tan ben dit-, dèiem "Molt bé", i esquivàvem d'aprofundir en la conversa, perquè sabíem que tard o d'hora es descobriria que aquell examen no havia anat tan bé, o que ens havíem portat malament i ens havien castigat.

AIXÍ, COM HA ANAT LA COSA? D'entrada, curiosament, després d'haver-ne sentit parlar i d'haver estat obligat a parlar-ne fins a la sopa, la qüestió ha desaparegut dels mitjans talment com si es tractés d'un culebró d'estiu. I potser d'això es tractava? En el terreny personal, o sigui, pel que fa a la projecció dels autors, a Frankfurt hi ha hagut de tot, fins i tot alguns èxits indubtables, tant de vendes de llibres ja editats com de possibilitats de nous contractes. Potser tan sols per això ja ha valgut la pena tot plegat. Ara bé, hi ha un altre aspecte de la qüestió en què les coses ja no han anat tan bé. Em refereixo a la presentació de la realitat cultural de la literatura catalana, a aquesta mena de posada de llarg que ens havia de situar d'una vegada en el mapa d'Europa.

CRIDA L'ATENCIÓ EL CONTRAST ENTRE EL TRACTAMENT de la qüestió a càrrec de la premsa catalana i el de la premsa alemanya. El qui només hagi llegit els nostres diaris creurà que hem arrasat -i entre nosaltres mateixos devem haver-ho fet-, però els puc assegurar que la versió de la premsa alemanya no ha estat aquesta. Tret d'alguna excepció, els diaris principals s'han mogut entre el desinterès o la indiferència i el menyspreu, si no l'oberta hostilitat, i hi han arrossegat part de la premsa d'altres països. Els coneixedors del món cultural centreeropeu, els qui viuen allí i que manifestaven simpatia per la causa catalana amb qui vaig tenir ocasió de comentar in situ la jugada, parlaven obertament del tret per la culata. Prudentment m'he permès deixar en interrogant la sentència en el títol d'aquestes línies.

NO ÉS EL MATEIX SORTIR A L'ESTRANGER amb una representació prou àmplia perquè el fet de triomfar entre nosaltres mateixos ens faci imaginar que hem triomfat en tot l'univers, i triomfar realment en tot l'univers. Excedeix les dimensions d'aquest article l'anàlisi en profunditat de la representació catalana en conjunt, però hi ha dos trets generals destacables: en primer lloc, la tendència a presentar-nos com una cultura fragmentada, lleugera, anecdòtica i divertida. Com un país de tercera -resignat però així i tot autocomplagut- que, amb el cap amagat sota l'ala, no aspira a gaire res més que a destí turístic. I en segon lloc, la incapacitat per desarticular la desinformació en bona mesura alimentada per la contrapropaganda dels sectors més espanyolistes de la premsa de Madrid, que des d'una posició més avantatjosa que la dels catalans emet i consolida penjaments del passat més ranci, d'altres projectats a un futur incert: si el català és un idioma o un dialecte, per què els qui escriuen en castellà han estat privats d'anar a la fira, quins sectors socials alimenten un pretès conflicte lingüístic exagerat fins a dimensions de conflicte social.

S'HA PERDUT UNA GRAN OCASIÓ PER APARÈIXER com una presència cultural consistent, articulada al llarg d'una tradició seriosa, no acabada d'inventar per talibans locals sense escrúpols a l'empar de les noves estructures polítiques regionals, tal com s'ha arribat a dir. S'ha perdut l'ocasió d'explicar sense excuses pseudohumorístiques ni distraccions cap a gremis lúdics que ens emparen les arrels de la primera llengua evolucionada del llatí en què s'articula pensament filosòfic i alta poesia més enllà del mateix llatí, abans que es faci en castellà, en francès, en italià, molt abans que a Alemanya ho fes Luter. Vet aquí l'herència de Ramon Llull, que es consolida en Bernat Metge, en Ausiàs March, en Joanot Martorell.

JO NO CREC QUE HI HAGI CAP ANIMADVERSIÓ endògena dels alemanys cap als catalans. Al contrari, seria inútil, injust i perniciós caure en manies persecutòries. És hora de fer balanç amb rigor i sense deliris egòtics ni inhibicions, de fer autocrítica sense complexos, sectarisme ni avarícia. ¿S'ha sabut explicar d'on venim i qui som els catalans? ¿Que la presència cultural de Catalunya no és per anar en contra de ningú? ¿S'ha sabut veure que superant encara el seu passat, acabada la seva reunificació, als alemanys els fa posar nerviosos sentir parlar de nacionalisme? ¿Fins a quin punt els resulta incòmoda, molesta fins i tot, la idea de recompondre de nou el model mental tot just acabat de forjar amb tantes tensions i esforços per tota una societat, la possibilitat de tornar a tocar països i fronteres? Per acabar, hi ha un acte de justícia històrica pendent. Sigui quin sigui el resultat, sempre ponderable en termes de valor, millor pels uns, pitjor pels altres, seria digne per a tots plegats fer reconeixement públic dels qui anys enrere i deutors d'una altra gestió -és aquest, el problema?- van engegar les negociacions que han acabat fent possible la presència de Catalunya a la Fira de Frankfurt, amb Àlex Susanna al capdavant. Agradi o no, per vell si més no, no deixa de tenir sentit allò d'al cèsar el que sigui del cèsar.