• Imprimir

MONTILLA FA POLÍTICA CATALANISTA

Montilla és catalanista?

Enric Vila / Escriptor

JORDI SÀBAT

Ja m'adono que la discussió és pueril i que tindria més gràcia escriure una elegia del dònut o un article sobre els avantatges de ser tonto. O sobre la decadència de les primeres dames en la política, ara que Sarkozy es divorcia i Hillary aspira a la Casa Blanca. Però en aquest país les discussions puerils fan tan soroll i es paguen tan cares que encara deu tenir molt valor insistir-hi.

PER TANT, INSISTEIXO: ÉS CATALANISTA EL PRESIDENT? Observo en amics meus una preocupant mania per negar-ho, però jo crec que sí. El govern que lidera se'n declara. Discutir si ho és de cor serveix de poc, perquè no en sabrem mai res, del cor de Montilla, i menys amb els periodistes tan discrets que tenim. Recordo l'estirabot d'un opinador nacionalista: "Com a mínim Montilla parla català amb els fills, no com Maragall". Se'l veia tan convençut que li vaig demanar per què no ho escrivia, i em va respondre que no volia perdre la feina. Vull dir que aquí la relació entre la honestedat i el cinisme és tan espessa que mai se sap. Potser ve de la mentalitat catòlica de considerar la vida privada un afer exclusiu dels capellans; però preguntar és ofendre, i tot són rumors i molt teatre.

PER TANT, VAL MÉS LIMITAR-NOS ALS FETS CONTRASTATS, i els fets són dos: un, que el president s'ha definit com a catalanista, i dos, que el catalanisme polític està esgotat, no dóna per més. Segurament els dos fets estan relacionats, però això no posa en dubte el catalanisme de Montilla, al contrari, i ho hem de celebrar, perquè un país ha de tenir de tot: polítics que sembrin i polítics que recullin, polítics que empenyin cap al futur i d'altres que vetllin per l'statu quo més sòlid i castís. Líders i gestors. L'important és que cadascú sàpiga què vol arriscar, tenint present aquella frase de Keynes: "És més fàcil desenvolupar idees noves que desfer-se de les velles".

DIC AIXÒ PENSANT EN EL DISCURS DE MAS del 20 de novembre. Si la refundació del catalanisme és una estratègia per superar el mateix catalanisme sense espantar tietes i empresaris, molt bé; si Mas només vol demostrar que és més catalanista que Montilla, recuperar el control de la marca, perd el temps. Pugnar per liderar el catalanisme és barallar-se per les engrunes. Insisteixo posant Montilla com a prova, que, políticament, el catalanisme està esgotat, ha cobert tots els objectius que el van impulsar. Espanya ja pertany a Europa, el català és oficial i s'ensenya a les escoles, tenim un autogovern amb policia; l'imaginari sentimental del país fins i tot és més catalanista que català i el lerrouxisme és un negoci político-literari de quatre pijorros que, si bé han ajudat a reincorporar la Peri Rossi a Catalunya Ràdio, no han tingut força per condicionar la llista de Frankfurt, cosa que fa uns anys sí que haurien tingut.

EN TERMES GENERALS, PUJOL HA GUANYAT. No per 5 a 0, però ha guanyat. Pujol ha guanyat i aquell progressisme madrileny de sagristia, nascut al voltant del FOC i de la revista El Ciervo, ha perdut. Ara tindrem espanyolistes, però els cínics apologetes de la realitat imposada, que tant servei van fer a l'intent de genocidi franquista, perden pistonada. Tot aquell discursàs que el català era la llengua de la burgesia, que els idiomes només són instruments per comunicar-se, que jo sóc un ciutadà del món i tu un nacionalista provincià i feixista cau avui com una crosta. Vegin amb quin discurs acaba Maragall la seva carrera i què defensava fa quaranta anys, quan militava al FOC. Si Maragall i els seus compañeros haguessin guanyat, sabríem què és tenir un president no catalanista: cal tenir memòria. Montilla fa política catalanista, i això és una victòria de Pujol.

UNA ALTRA COSA ÉS QUE ELS SEUS FILLS POLÍTICS no estiguin satisfets. Això no és culpa de Montilla. Els que li neguen al president el catalanisme nou de trinca el que volen dir és que no és independentista. Molt bé: doncs que treballin per fer-ne una necessitat majoritària, com Pujol va fer amb el catalanisme. Quan Pujol s'hi va posar, el catalanisme havia perdut una guerra i tenia menys partidaris que avui la independència. Voler monopolitzar els fruits de la seva victòria és poc generós, i més esprémer-la com a una llimona seca, per treure'n les últimes quatre gotes. Els partits del catalanisme històric haurien d'anar pensant de fer com els socialistes amb el marxisme: un sentit enterrament. El catalanisme ha acabat el cicle, és fill d'uns temps en què la demografia era una altra i la geopolítica també. Està molt bé criticar l'acció política del president, i estar atent a les seves mancances, però esperar d'ell lideratges que han de venir d'altres, no alegrar-se que hagi evolucionat fins al catalanisme, això és negar-li el pa i la sal.