• Imprimir
• Enviar

CINISME, ANTICATALANISME I VISCOSITAT MORAL

La corda tibada

Ferran Sáez Mateu / Escriptor i professor a la URL / ferransaez@hotmail.com

ANTHONY GARNER

Poc abans de la celebració, el passat 12 d'octubre, de l'antic Día de la Raza, Mariano Rajoy va fer una solemne declaració que deixà atònits molts ciutadans. L'anomalia del discurs de Rajoy no radicava en el seu previsible contingut, emmarcat ortodoxament en l'ideari del PP, sinó en el format. No estava jugant a fer de rei, com els agradaria creure a alguns: feia de president de la III República Espanyola. És ben bé impossible -suposo- que Rajoy pugui arribar a ser rei d'Espanya (haurien de passar coses ben estranyes!) però no hi ha cap impediment perquè, amb una nova constitució, fos president de la República. En aquest sentit, el famós vídeo no constituïa de cap manera una sortida de to més o menys desafortunada, sinó un subtil i premeditat avís polític que la dreta espanyola de tota la vida va entendre perfectament: si el rei no ho diu -insinuaven-, ho haurà de dir algú altre. La comprensió del missatge resultava senzilla, perquè en els darrers mesos la premsa de la caverna ha anat llençant dards antimonàrquics dia sí i dia també.

VOLEN MÉS INDICIS? Llegeixin amb atenció certs articles d'opinió -o fins i tot planes d'informació general- referides a la crema de retrats del monarca i publicats pels mitjans vinculats al nacionalisme espanyol més "desacomplexat". Comprovaran que el que realment desaproven no és l'atac simbòlic a la figura del rei -això sembla que els importa un rave- sinó el fet que siguin independentistes i, en conseqüència, constitueixin una amenaça per a la sagrada unitat de la pàtria de Don Pelayo. En alguns casos concrets, aquests fets s'arriben a interpretar tàcitament en clau de "malestar social".

EN VOLEN ENCARA MÉS, D'INDICIS? Observin amb atenció quines han estat les primeres declaracions veritablement programàtiques de Rosa Díez, líder d'un nou partit que creu que ni el PSOE ni el PP defensen prou bé la unitat d'Espanya: cal una reforma en profunditat de la Constitució, per evitar, segons ella, l'ús partidista del poder judicial. No deixa de resultar al·lucinant que la primera proposta dels qui van arribar a sacralitzar literalment una Constitució que consideraven intocable sigui ara la de reformar-la en profunditat.

TOT AQUEST ESTRANY TRENCACLOSQUES encaixa més fàcilment del que sembla. A més, la majoria de peces no són pas noves. La LOAPA fou, a començaments de la dècada del 1980, l'inici de tot plegat, en constatar que la Constitució permetia anar força més enllà d'una mera descentralització administrativa. Però la LOAPA no era veritablement una llei orgànica, sinó una severa reforma constitucional encoberta, i per això no va prosperar. Més endavant, durant el mandat d'Aznar (sobretot al començament de la seva segona legislatura) es va insistir a esgrimir el concepte jurídicament imprecís però alhora políticament claríssim de "cierre del proceso autonómico". Aquest consistia, de fet, en una mena de LOAPA en fascicles col·leccionables: petites però constants iniciatives que laminaven a poc a poc, suaument, les expectatives d'autogovern de Catalunya i del País Basc.

AL LLARG DE LA PRESIDÈNCIA DE ZAPATERO, el ressentiment gairebé patològic de la dreta espanyola va anar donant forma a una idea borrosa i inconcreta que, finalment, es va fer del tot nítida en el missatge de Rajoy. És la següent: si amb la Constitució estan passant certes coses que no ens agraden, canviem-la; si el rei, seguint escrupolosament les seves funcions, no intervé en la política espanyola, posem un president de la República que ho pugui fer. En definitiva: si amb aquest règim es pot arribar a posar en perill la unitat d'Espanya, canviem de règim. I com seria, aquest nou règim? Tornin a veure la performance pseudoinstitucional de Rajoy i així aniran fent boca...

ÉS EVIDENT QUE NINGÚ NO HA PLANTEJAT seriosament un procés d'aquest tipus, però també és innegable que la possibilitat d'engegar-lo està sent emprada ara mateix per pressionar Joan Carles I en una direcció molt concreta. En definitiva, el joc no és conspirar sinó tibar la corda i mostrar obertament que es pot trencar. Els líders del PP, amb una prudentíssima sordina, i els aiatol·làs de les ones radiofòniques d'una manera molt més explícita, retreuen al rei el fet de no haver intervingut en la neutralització de les propostes d'Ibarretxe o en el procés estatutari català. En tot cas, cal insistir que la majoria d'elements d'aquest assumpte no són nous: qui tingui memòria, o accés a les hemeroteques, que recordi l'episodi García Trevijano / Pedro J. Ramírez, per exemple.

LA IMMENSA MAJORIA DELS PERSONATGES que formen part d'aquest circ no provenen del conservadorisme civilitzat -britànic, per entendre'ns- afí a la monarquia parlamentària, sinó d'un patètic viatge generacional que va del marxisme-leninisme de saló al neofalangisme de pont aeri, passant per la comptabilitat creativa. Són republicans a còpia de ser jacobins fins el moll de l'os; i són tan jacobins gràcies a haver arribat a la conclusió que el cinisme, l'anticatalanisme i la viscositat moral de personatges com Manuel Azaña -un dels seus grans referents- constitueix una ideologia política específicament espanyola, potser l'única.