• Imprimir

ENS POSEN DAVANT D'UN MIRALL INCÒMODE

Mentir

Ferran Sáez Mateu / Escriptor i professor a la URL / ferransaez@hotmail.com

ANTHONY GARNER

Del cas Alicia Esteve / Tania Head potser ens hauria d'interessar molt més l'estranya commoció social que ha causat que no pas el fet en si mateix, trivial i fins i tot sense conseqüències penals. Podríem dir el mateix del cas Enric Marco o del de Rigoberta Menchú, que, gràcies a la fabulació d'una biografia heroica, falsa de cap a peus, va obtenir el premi Nobel de la pau. D'altra banda, no sembla que Esteve, Marco i Menchú tinguin gaires coses en comú, ni des de la perspectiva de la seva conducta ni des de la de les circumstàncies socials i culturals que la van envoltar (afirmar que, com que han mentit, són mentiders, constitueix una trista tautologia, no pas una conclusió psiquiàtrica). El que sí que resulta indiscutiblement comú en tots tres casos és el rerefons tràgic de la impostura: l'atemptat contra les Torres Bessones, l'Holocaust i els estralls de la guerra civil a Guatemala, respectivament. L'origen de la commoció social rau justament en aquest rerefons esgarrifós, no pas en la fabulació en si mateixa. Crec que aquesta és la pista que cal seguir. La resta d'interpretacions semblen un xic forçades.

PERÒ ENCARA HI HA UNA CLAU DECISIVA que convé remarcar: les respectives impostures d'Esteve, Marco i Menchú resultaven emocionalment satisfactòries per a la majoria de la gent. Tots tres oferien -i no ho dic amb cap ironia- un espectacle digne i moralment constructiu. Tenien un públic fidel i, en conseqüència, van acabar sent mimats (acomodatíciament) per unes institucions més pendents de fer-se una bona foto amb l'heroi de guàrdia que no pas de comprovar unes històries massa bones per a ser certes. Aquesta manifesta irresponsabilitat institucional s'ha de subratllar, sobretot en el cas del premi Nobel atorgat a Rigoberta Menchú.

EN UNA SOCIETAT QUE HA ASSUMIT amb una desconcertant normalitat la simulació de la identitat personal, els casos que comentem provoquen més aviat un rubor comprensiu que no un menyspreu hostil. No ens enganyem: per a moltes persones, Esteve, Marco i Menchú no són exactament un model a seguir, esclar, però sí una irresistible temptació. Les mentides que contenia el currículum acadèmic de Luis Roldán, en canvi, van provocar una gran indignació social, perquè no estaven legitimades pel rerefons de tragèdia grega que sí que emmarcava les fabulacions d'Enric Marco. Heus aquí la diferència (i, al capdavall, la clau de volta per entendre coherentment el fenomen).

CAL AFEGIR, PERÒ, QUE TOT AIXÒ NO ÉS NOU. Hi ha episodis històrics ben llunyans, però perfectament documentats, que demostren que aquesta actitud no és un tic postmodern. El gran historiador Norman Cohn n'explica algun de ben sorprenent. Prenguin nota i facin les comparacions que creguin oportunes. Quan l'any 1202 els exèrcits de la croada prenen Constantinoble, el comte de Flandes, Balduí IX, es proclamat emperador. Un any després és capturat pels búlgars i executat públicament (abril del 1203). Al cap d'un temps Flandes cau sota dominació francesa -per obra de Felip August- i Balduí esdevé una figura mítica, de proporcions sobrehumanes. Neix una absurda llegenda: l'emperador no havia mort, sinó que purgava els seus pecats com a ermità. L'any 1224 un anacoreta estranger és identificat com el comte de Flandes i, immediatament -automàticament!- assumeix poders sobirans. La filla del veritable comte denuncia el risible engany, però es produeix una reacció col·lectiva increïble: el poble s'alça en armes contra ella i la deposa. Fins quatre anys després no es descobreix el frau. L'impostor era un tal Bertrand de Ray, un serf que havia participat en la quarta croada.

EL CAS DE FREDERIC II ÉS TAMBÉ BEN SORPRENENT. El místic Joaquim de Fiore insistia en la necessitat d'un novus dux que preparès la humanitat per a la fi dels temps. La figura de Frederic II (que va reconquerir Jerusalem l'any 1229 i es va enfrontar enèrgicament amb els excessos del papat) es va convertir, per a la consciència popular, en aquest emperador escatològic. Frederic II també "ressuscita" en forma de vell ermità l'any 1284 (a Itàlia ja se l'havia "vist" a l'Etna el 1260). Després d'incomptables i efímeres "resurrecions", el mite es consolida definitivament al segle XVI en l'anònim Llibre dels cent capítols, en què Frederic "sorgeix d'entre els pobres per salvar el món...".

LES COSES NO HAN CANVIAT GAIRE. Quan, per exemple, l'escriptor David Stoll va entrevistar el germà que segons Rigorberta Menchú havia mort de fam quan era un nen (en el moment de l'entrevista, el senyor Nicolás Menchú tenia 49 anys) es van publicar un seguit d'articles furibunds negant aquella i altres evidències. A Stoll li va passar el mateix que a la filla de Balduí IX quan va gosar trencar les infundades il·lusions dels seus compatriotes. En aquest cas, els benpensants van degradar Stoll a la categoria de tentacle de la fosca conspiració neocon, etc.

ELS CASOS ESTEVE, MARCO I MENCHÚ ens posen davant d'un mirall incòmode, però que paga la pena de prendre's seriosament. No podem actuar com en aquell terrible fado, Voltaste (Has tornat), que interpreta amb posat nihilista la gran Beatriz da Conceiçao: "Cansei de chorar sósinha / antes mentiras contigo / do que verdades sem ti".