• Imprimir

Entrevista: Paul Auster L'escriptor presideix el jurat del Festival de Sant Sebastià i hi presenta, fora de concurs, el seu nou film com a director, 'La vida privada de Martin Frost'

"Hi ha obsessions de les quals no puc escapar"

Bernat Salvà

L'escriptor nord-americà Paul Auster ahir a la platja Sant Sebastià
AFP PHOTO / RAFA RIVAS

Assegut al sofà d'una suite de l'Hotel Maria Cristina, d'aspecte cansat, però actitud afable, Paul Auster reflexiona amb veu profunda i paraules espontànies i alhora mesurades sobre les qüestions que se li plantegen: la seva nova pel·lícula La vida privada de Martin Frost (que arriba a les pantalles el 9 de novembre), el fet de presidir el jurat de Sant Sebastià, la seva obra literària o el moment polític que es viu als Estats Units.

¿Escriu a màquina com Martin Frost, el protagonista de la seva nova pel·lícula?

No, escric a mà amb un bolígraf i després ho passo a màquina amb una màquina d'escriure vella.

¿No fa servir l'ordinador?

No. No faig servir ni mòbil, ni Internet, ni correu electrònic... Ni cotxe!

Vostè és un dinosaure!

Sí, justament és el que em dic a mi mateix.

Ha vingut a Sant Sebastià com a jurat i a presentar la pel·lícula. ¿En quin paper se sent més còmode?

Estic més emocionat, i també més nerviós, pel fet de mostrar la meva pel·lícula que per ser al jurat.

Ja ha estat als jurats de Cannes i Venècia. ¿Li agrada jutjar els treballs dels altres?

Sempre estem jutjant: quan veus una pel·lícula, quan llegeixes un llibre, quan escoltes música. Un jurat és simplement una extensió del que faig cada dia. L'única diferència és que dónes un premi a qui et sembla que s'ho mereix.

¿Les idees per escriure un relat, una novel·la o un guió, li apareixen d'una manera tan sobtada com li passa a Martin Frost?

Sí. No vol dir que em pugui asseure cinc minuts després i començar a escriure, però puc començar a reflexionar-hi. Sempre hi ha un moment màgic en què no tens ni idea del que estàs a punt de fer i, de sobte, ho saps. Mai no he pogut seguir-los el rastre, a aquestes idees: no hi ha res i, de cop i volta, hi ha alguna cosa. És física quàntica, hi ha un salt.

¿Pot ser que tingui a veure amb l'atzar dins la seva pròpia ment, amb alguna connexió neuronal inesperada?

No, no crec que sigui l'atzar. Més aviat són coses que necessites treure de l'inconscient.

Vostè mateix ha definit la pel·lícula com a estranya, excèntrica. ¿A què es referia?

És que ho és, si la compares amb el que es projecta als cinemes avui en dia, perquè tracta de la imaginació. No es pot prendre literalment, és absurd. Hi ha dones que apareixen com per art de màgia al teu llit, muses que vénen no se sap d'on, lampistes estranys que escriuen històries... Tot plegat és un acostament metafòric a què és la imaginació, o l'amor.

Per què té necessitat d'explicar històries a través del cinema, quan és un escriptor prestigiós i reconegut?

Les dues vegades en la meva vida que he fet cinema, Lulu on the Bridge i aquesta, les històries em van venir com una imatge, visualment, i he tingut la increïble sort de poder convertir-les en pel·lícules. Però no em considero un director de cinema al cent per cent ni ho seré mai.

Hi ha elements de la pel·lícula que apareixen sovint als seus llibres. ¿Vostè veu el conjunt de la seva obra com un tot que va construint a poc a poc, o cada creació és única, diferent i autònoma?

Cada vegada intento fer una cosa nova, i sento com si anés en contra del que he fet anteriorment. Mai no he escrit aquest llibre en particular que estic fent, i he d'aprendre a escriure de nou. El fet d'haver escrit llibres anteriorment no m'ajuda. Però un cop dit això, quan un mira la seva obra s'adona que hi ha una sèrie d'obsessions i pensaments recurrents dels quals no puc escapar.

¿Per exemple?

Això que parlàvem, una història dins una història, un qüestionament continu de la línia entre el real i l'imaginari... Suposo que la meva obra també ha evolucionat amb els anys. Els primers llibres reflectien una preocupació pels pares, els fills, les famílies; qüestions com la pobresa, els diners, la fam... Però ara, a mesura que em faig gran, apareixen altres preocupacions: reflexions sobre la creació, sobre la vellesa, la mort...

¿El seu pròxim projecte?

He acabat una altra novel·la, fa molt poc. Sortirà publicada l'any vinent. Es dirà Men in the Dark. I ja penso en la pròxima.

Pot avançar una mica de què va?

No, és massa complicada, i no tenim temps.

Com veu el cinema?

Ha canviat molt. Hi ha molt bons directors arreu del món, però als EUA cada vegada n'hi ha menys. Importem molt poc cinema de fora i tinc poques oportunitats de veure'n. La situació és terrible, el cinema nord-americà es veu a tot el món i domina la cultura mundial, però la majoria de pel·lícules són estúpides. Cada vegada és més difícil fer pel·lícules independents. I quan les fan, la majoria no troben distribució.

La seva opinió sobre la política dels EUA no sembla millor que la que té sobre el cinema. Vostè va ser molt crític en les eleccions del 2000, va acusar els republicans de robar el triomf a Al Gore.

És que l'hi van robar, Al Gore va guanyar les eleccions. Va ser un cop d'Estat legal. Quan penso en els darrers set anys... La totalitat del món seria diferent si no hagués passat això!