• Imprimir

Entrevista: André Techiné El realitzador francès viatja al París de principis dels vuitanta per evocar el drama de la sida a 'Los testigos'

"Els problemes de la sida encara són actuals"

Ramon Palomeras

André Techiné ahir a Madrid, on va presentar la pel·lícula
BORJA DE LAMA / EFE

El cineasta francès André Techiné, autor de films com Fugitivos o Los juncos salvajes, encara havia de tancar certes ferides del seu passat. És per això que a Los testigos, film que s'estrena divendres, ha decidit fer un salt en el temps per recordar el trauma de la sida a principis dels vuitanta. Interpretada per Michel Blanc, Emmanuelle Béart, Sami Bouajila, Julie Depardieu i Johan Libéreau, Los testigos mostra un retrat sensible i dolorós, però ple de vida, d'una generació trasbalsada per una epidèmia que Techiné va viure de ben a prop.

Com és que retrocedeix als vuitanta per encarar-se a la problemàtica de la sida?

Ho he fet com un deute amb la memòria; cap als amics que van desaparèixer durant aquella època i perquè he tingut el sentiment d'haver escapat del meu propi destí. Però per parlar-ne havia de prendre distància. Per això he trigat tant a enfrontar-m'hi. Tenia ganes de parlar-ne perquè aquells anys van canviar la meva vida, la manera de concebre les relacions; em van fer entendre que jo no era més que un simple mortal. Si l'hagués fet abans hauria sortit massa negre, fúnebre, melancòlic. I no ho volia. Volia fer ficció. Necessitava prendre distància per poder reconstruir una ficció. La necessitava per transformar el dolor en ficció. La gent de la meva generació va viure aquest remolí històric que va tallar d'arrel l'alliberament sexual dels setanta. Era el final de la despreocupació. Calia fer memòria per no oblidar el passat.

Per què insisteix que cal recordar el passat?

El passat ni és mort ni es pot refusar. Cal testimonis. Va ser un trauma generacional. El trauma històric dels vuitanta. A més, els problemes de la sida encara són actuals. Encara hi ha els mateixos tabús i prejudicis. És una malaltia que parla de sexe i el sexe continua sent tabú, tenint en compte els continus exabruptes que encara ara es llancen contra minories com la dels homosexuals o els toxicòmans. Hi ha malalties considerades més normals, més dignes, com per exemple el càncer. Només cal observar les donacions que rep el càncer en comparació amb les que rep la lluita contra la sida. La sida encara no té l'estatus de malaltia normal. Continua sent una malaltia tabú. Ara bé, no oblidem que actualment l'heterosexualitat està completament afectada per la sida i les estadístiques més recents són alarmants, molt més si cal que als anys vuitanta. Mai l'epidèmia no havia assolit xifres tant exorbitants. Als anys vuitanta, totes les pors occidentals es van entaforar en l'abisme del sida. Actualment les nostres pors se segueixen posant en un abisme. Potser l'objecte que canalitza les nostres pors ja no és la sida... Des de l'11-M tot plegat ja és una altra història.

Malgrat tot, el film traspua molta vida.

És que és un himne a la vida. Per això he hagut d'esperar tant de temps. Dels cinc personatges només en mor un. La resta descobreix una nova forma i completament desconeguda de solidaritat. I potser aquesta solidaritat consisteix, com em va passar a mi, que tots descobreixen que són uns simples mortals. Dóna molt de pes a la vida i al miracle d'estar vius. I és també una arma per lluitar per millorar les coses.

Encara sembla afectat...

Ho estic. No sé si podem superar allò que marca tan fort els fonaments de les nostres vides. Però insisteixo, el film encara és molt actual. Per a mi les qüestions del sexe i la moral continuen existint de la mateixa manera que ara. El període més revolucionari són els anys setanta amb l'alliberament sexual. Era una espècie de període en què les relacions llibertàries i la utopia llibertària semblaven possibles. Amb la sida tot es va esfondrar. Era un sentiment majoritari i compartit; era l'emancipació dels costums. Actualment això ja pertany al passat. Però paradoxalment, l'horror d'aquesta guerra, d'aquesta tragèdia, va crear també noves connexions. No s'ha d'oblidar que al final de Los testigos torna la felicitat per a tothom. La sida crea noves connexions que desemboquen en la vida i no pas en la mort. Crea noves solidaritats col·lectives i nous coratges. Els personatges, com la meva generació, en surten enfortits. De fet, ja ho deia Nietzche: el que no ens destrueix, ens fa més forts.