• Imprimir

Entrevista: Andrés Calamaro El músic argentí treu un nou disc en solitari que porta per títol 'La lengua popular'

"El públic més fidel és el més reaccionari"

Raquel Font

Andrés Calamaro presenta 12 noves cançons al més pur estil Calamaro
WARNER MUSIC

Amb una veu força perjudicada, que no té res a veure amb una nit de farra -diu que des que és pare se'n va a dormir cada nit-, l'argentí Andrés Calamaro ens rep a l'habitació que ocupa d'un hotel de Barcelona. L'excusa de la trobada és la publicació del seu nou disc, La lengua popular.

Déu n'hi do el dia que vas triar perquè sortís el disc, l'11-S!

Realment és una casualitat. De fet, el dia que surt a la venda un disc és el primer que s'oblida, no?

Però, ¿hi ha nervis aquest dia, com si fos una estrena teatral?

És un moment molt particular perquè firmo discos i és una de les poques ocasions que tinc per mirar als ulls la gent que ve a comprar-lo.

I així veus la resposta de la gent.

A vegades el feedback t'arriba anys després, quan cançons que mai han sonat a la ràdio es converteixen en els temes més icònics dels teus concerts. També hi ha el feedback tècnic, que és el de les llistes de vendes, i el capritxós, que és el de la crítica.

Com la portes, la crítica?

S'ha de fer un balanç. L'opinió del públic, la dels músics, les reaccions virulentes als xats d'Internet, la crítica i també la veu del carrer. A vegades, però, un disc es justifica només per haver-se gravat.

Què vols dir?

Hi ha discos que amb els moments d'emoció i d'intensitat que donen durant la gravació ja trobes tot el que buscaves. És llavors quan et pots cagar en el que els altres opinin.

¿És el cas de 'La lengua popular'?

No, per tancar el cercle, La lengua popular necessita que sigui un èxit, salvar la indústria de la crisi i vendre molts exemplars [riu]. És un bon disc per la victòria!

Què seria per a tu la victòria?

Que la gent opti per comprar el meu disc i piratejar els grans venedors en anglès, que no notaran la diferència. A nosaltres ens estan pagant la tela i l'oli perquè continuem pintant i no els castells de Dràcula que ens comprarem.

Però a tu també t'escolta molta gent...

Tinc la sort o la desgràcia de tenir un equilibri. Tinc molt públic que em segueix però alhora sóc un incomprès. No sóc dels preferits de la crítica però els meus pares em respecten.

¿En què et sents incomprès?

Fa 10 anys que estic gravant discos que jo sé que són rebels.

¿Algú espera que no siguis rebel?

Però esperen una altra classe de rebel·lió. El públic més fidel és el públic més reaccionari. Alguns es van ofendre molt amb el meu disc de tangos, per exemple, encara que no estiguessin acreditats per dir segons què.

Però hi deu haver un altre tipus de públic, no?

Hi ha gent que ve i em diu que la meva música va ser la banda sonora de la seva vida i jo sóc educat i els dono les gràcies però en realitat voldria dir-los que haurien d'escoltar més John Coltrane.

Per què?

Perquè jo gairebé no escolto música en castellà, ni en català tampoc.

O sigui que no escoltaries la teva pròpia música ...

No puc saber-ho, però puc suposar que sí perquè quan vaig començar escoltava molt de rock argentí. Ara només escolto música en castellà per saber què es grava, a Argentina almenys.

¿Diries que t'has tornat a confessar a 'La lengua popular'?

Ser honest no és el mateix que dir la veritat. A vegades escric lletres que semblin autobiogràfiques perquè em convé que s'ho creguin. Però hi ha cançons que són molt sinceres i altres en què les lletres són passadissos que potser ens porten a alguna banda sense cap necessitat de dir veritats ni mentides.

En aquest disc deixes clar que hi ha un nou Calamaro que se'n va a dormir cada nit...

No tinc perquè patir a la vista del públic ni morir-me dessagnat a l'escenari amb un boli clavat al cor. L'experiència canalla és intransferible. Jo dic que cadascú ha de viure les seves nits, que s'intoxiquin ells i que pateixin ells. Jo he gravat el millor disc possible.