• Imprimir

Quadern de teatre

Suar la temporada

Enyoro el format original del 'Barcelona aixeca el teló', la festa de presentació de la temporada dels teatres privats

Francesc Massip

Uns gegantons sobre rodes provaven d'arrossegar el personal i de sorprendre els turistes de la Rambla
CRISTINA CALDERER

Enyoro el format original d'aquesta simpàtica presentació de temporada anomenada Barcelona aixeca el teló. Perquè era més assossegat, presentava una major coherència estructural i tenia el ritme i la durada adequats. Ara, el fet de repartir l'acte en quatre teatres distints, ni que siguin al llarg de l'eix vital de la Rambla, afeixuga la cerimònia, que, mancada de proporció, acaba baldant el ramat d'espectadors que es desplaça amunt i avall i han d'esperar més del compte l'inici del següent tram. I això malgrat l'animació de carrer que amb uns gegantons sobre rodes en forma d'elefant, de girafa, d'homínid i de libèl·lula, provaven d'arrossegar el personal i de sorprendre els turistes. Entenc que l'ADETCA, organitzadora de la funció múltiple, vulgui repartir joc entre els distints associats, però, ¿no seria millor que cada any es fes en un espai diferent?

El format primigeni, a més, comptava amb microhistòries escrites a propòsit per distints dramaturgs. Ara tot s'ha confiat al guió i direcció d'Àngel Llàcer, que s'expressa en filmacions videogràfiques que fan de lligassa entre els distints fragments en directe d'algunes de les obres que es presentaran al llarg de la temporada. Hi ha un motiu de fons que és la veu del Teatre (en realitat de Jordi Boixaderas) que posa en igualtat d'importància quatre dels components de l'espectacle: l'autor, el director, l'actor i l'espectador. És una manera de veure les coses.

Dels més de 500 espectacles que es veuran, només 15 van tenir el privilegi de mostrar algun passatge. La Cubana anunciava el retorn de Cómeme el coco, negro, revista musical de pit i cuixa amb què el veterà conjunt celebra els seus 25 anys de fer comèdia. Però encara es van presentar 4 musicals més, cosa que augura una temporada ben melòdica. Dos arriben, en castellà, de Madrid (Cabaret i Mamma mia!), nou símptoma del colonialisme capitalí que s'ha desfermat en els darrers anys. De tant de mirar enrere, vull dir a ponent, el teatre català pateix una torticoli crònica i un cert col·lapse creatiu. Dels altres dos, l'un és l'insòlit rescat de la revista picant d'abans de la guerra (Paral·lel 36) i l'altre el potent Boscos endins de Sondheim, nova i prometedora incursió de Dagoll Dagom en el gènere. Boris Ruiz ens va oferir un deliciós tast del seu Senyor Perramon, l'adaptació sagarriana de L'avar de Molière, que té l'èxit assegurat. Més preocupant va ser la seqüència del Tirant lo Blanc que Bieito perpetrarà a Frankfurt, perquè, com deia Jordi Coca sobre Els perses, "sempre fa el mateix muntatge". Pel que vam veure, ha convertit el cavaller medieval en un soldadito español a l'Afganistan fent-se palles evocant Penélope Cruz i Elsa Pataki i cridant, en el clímax, "¡Viva España!". Deliciós! Sembla l'escenificació d'aquell acudit que utilitzava el títol de la novel·la per definir el coitus interruptus a la València del XV. I una perla: el mag i humorista Josep M. Lari i el seu irresistible Millenium. Per suar la temporada!