• Imprimir

Entrevista: Francesc Orella És un dels sis grans protagonistes de 'La nit just abans dels boscos', que s'atura excepcionalment 10 dies al Lliure

"Els textos de Bernard M. Koltès són necessaris"

Teresa Bruna

Francesc Orella és una de les sis veus de l'emigrant que clama la seva desesperació i soledat a 'La nit just abans dels boscos'
JORDI GARCIA

La nit just abans dels boscos es va estrenar al Teatre Municipal de Girona, el dia que obria les portes després d'un temps de remodelació. Àlex Rigola, director de l'espectacle, va engalanar l'esdeveniment, buscant per a l'obra sis grans actors, dels millors, encara que li costés reunir-los i no es pogués fer més per problemes d'agendes. Els actors són Pere Arquillué, Andreu Benito, Jordi Bosch, Josep M. Pou, David Selvas (que pren el relleu de Lluís Homar) i Francesc Orella, un professional premiadíssim amb més de 25 anys al servei del millor teatre, escrit per grans autors i dirigit pels millors directors (Carles Alfaro, Lluís Pasqual, Gerardo Vera, José Luis Gómez, Adolf Marsillach, Mario Gas, Sergi Belbel...). És la segona vegada que interpreta Bernard-Marie Koltès. La primera va ser Roberto Zucco (1992), al Lliure.

Es diu que Koltès és sorprenent, diferent. Com ens el descriuria?

Una de les coses que el fa diferent és la seva volada poètica, la prosa poètica. I també que escriu textos d'envergadura, que toquen la pell i fan remoure l'estómac. Textos necessaris. I la grandesa és que dóna la possibilitat de percebre altres dimensions que la informació no et dóna. Ell escriu per impulsos.

Què vol dir? ¿Que va anotant coses que va sentint i que pot tardar molt a acabar una obra?

No, jo no ho sé això. Vull dir que escriu com si actués, com si el text fos un altre braç de les seves emocions. No és una escriptura molt elaborada, però desprèn sensacions quasi plàstiques, de pintures, de traces. És d'una riquesa exuberant: et pot estar tocant el cor, íntimament, amb molta tendresa, i de cop i volta et fot una castanya sobre una impressió més col·lectiva. És molt lúcid.

L'obra és per a un únic personatge, un emigrant, que en aquest cas l'interpreteu sis actors. Cada un representaria una etapa?

No, el text és el que és. Comença un i continua l'altre i l'altre. És un recital de sis cantants en què tots toquem la mateixa cançó en diferents registres. Hi ha moments que amaga alguna cosa que després surt.

Hi ha ordre cronològic, doncs...

Tampoc. Tot passa al mateix moment, però el fet de ser dit en diverses veus enriqueix la manera de copsar els diferents estats del personatge, que es despulla mentalment davant l'espectador per fer-lo entrar en la seva desesperació. Punxa, fa mal. Ressona íntimament. És un gran text i penso que els grans textos han de tocar.

¿Creu que pot ser difícil d'entendre per a l'espectador?

No gens. Encara que es pugui escapar alguna frase no crec que sigui gens difícil de seguir. Van sortint imatges, sensacions... mons perfectament entenedors.

I per a l'actor?

Doncs, per a l'actor no és fàcil memoritzar aquesta mena de textos, i tampoc interpretar-los. Koltès requereix que s'assimili el que diu, que s'aprofundeixi. El fet que siguem sis actors defensant-ho fa que ho portem millor, hi ha uns relleus... Vaja, no hi ha res fàcil, eh! Però aquest text, aquest Koltès té unes dificultats concretes.

Per aquí no el veiem gaire. Es mou per València, encara?

No. Hi vaig ser quan vam muntar La caiguda, amb Carles Alfaro. Era una producció del Moma Teatre, de València i del Nacional. Vam assajar a València i ho vam estrenar aquí. No hi he tornat i dubto que hi torni, mentre les coses continuïn com estan.

El tracte de La nit just abans dels boscos no és fer temporada sinó fer-la esporàdicament. Ara es representarà 10 dies. Què farà, després?

He acabat una telemovie aquí i torno a Madrid. Tenim, amb Carles Alfaro, una proposta molt maca del Centro Dramático Nacional. Farem un Oncle Vània, bé, un Tio Vania, en versió de Rodolf Sirera. Em fa molta il·lusió perquè Txékhov és dels grans i fer-ho amb una proposta dramatúrgica de l'Alfaro pot ser un bombonet.

Després ens la portareu?

Em sembla que no...

Vaja! Per què els actors catalans aneu a Madrid? Parlem de teatre.

Per a mi significa treballar en una altra ciutat on hi ha feina. Hi ha actors de tot l'Estat i de catalans sempre n'hi ha hagut. Catalunya és un bon planter d'actors, és normal que uns quants treballem a Madrid amb una certa freqüència. També hi ha més productores, i més produccions, entre la televisió, el teatre i el cinema.

Hi ha més afició al teatre que aquí?

Ara, teatralment, Madrid està en un moment molt viu i interessant, a diferència d'anys enrere. Té a veure amb els canvis polítics, suposo! El Mario (Gas) és al capdavant del Teatro Español, Gerardo Vera porta el Centro Dramático, Eduardo Vasco dirigeix el Clásico, hi ha el Teatro de la Abadía, que és un lloc de referència... Com en tota gran ciutat, hi ha un tipus de teatre que no ens interessa, però també hi ha una cartellera de qualitat, una professió solida i molta afició al teatre.