• Imprimir

El músic lleidatà treu el seu segon disc, 'Aquella estranya mania de creure en la vida', després de debutar amb èxit gràcies a '78'

Les instantànies del Fill del Mestre

Andreu Gomila

El Fill del Mestre (Jordi Gasion) presentarà el seu nou disc a Vic aquest dissabte
RUTH MARIGOT

Jordi Gasion reconeix que la realitat l'afecta massa, que potser el seu treball musical és massa personal, que hi posa massa de part seva. Ell és el Fill del Mestre. I acaba d'editar el segon treball discogràfic, de títol força explícit, Aquella estranya mania de creure en la vida (Quadrant Records). Un títol ben diferent del seu debut, 78, cedé que el va situar en la galàxia de les joves promeses de la música d'aquest país. Les dissimilituds són clares: aquest àlbum sona més madur, més heterogeni, amb una mirada més llunyana, i una acústica molt ben lligada.

El que continua sent igual és el fons. Fins i tot ens mostra la seva xicota a la portada del CD, ajaguda plàcidament dins el somni al seu costat. "És allò que diuen, que en lloc d'anar al psicòleg fas cançons", ens diu Gasion. "Potser hauria de fer coses que no em toquessin tant a dins, però això és en el que crec", afegeix.

El Fill del Mestre avança que els nou temes d'aquest disc són "Polaroids del moment". És conscient de la seva edat, 28 anys, i del lloc on viu, Catalunya. "Els cantants han de tocar de peus a terra: no suporto els que tenen 60 anys i encara parlen de quan els va deixar la xicota", afirma. I té raó. Ell parla de relacions amoroses, del passat proper i d'un futur que no veu gens clar. "Ens ha tocat viure en un món on les coses semblen estar massa clares i és molt difícil fer el camí que tu vols, actuar amb llibertat; costa molt trobar el teu lloc", indica.

Versió Torres-Llach

La base de tot plegat, diu Gasion, són "les segones oportunitats", com a País descalç, un tema deliciós, amb guitarra i mandolina. "N'hi ha de més durs, com Omaita, que parla d'un nen que perd la mare mentre juga a l'Scalextric", ens explica el Fill del Mestre.

D'aquest Aquella estranya mania de creure en la vida també cal destacar Cançó a Mahalta, poema de Màrius Torres -lleidatà com Gasion- que va fer famós Lluís Llach. La versió no està gens malament. Ell ens l'explica: "Va sorgir per casualitat. En Juan Miguel Morales, que va fer una exposició fotogràfica sobre Llach, em va demanar que li fes una cançó. Jo només volia fer Cançó a Mahalta".

El Fill del Mestre sap que no ho tindrà gens fàcil en aquests Països Catalans musicals que estan oferint tones de saba nova i que sembla que pocs se n'estan adonant. Gasion, no obstant, no vol agermanar-se amb ningú i afirma que se sent més a prop de Nacho Vega o del Neil Young de Harvest que dels seus companys generacionals. "No sóc ni galàctic ni rocker", diu. "No sé quin és el meu lloc en aquest mercat", conclou. Ningú, de fet, sap si existeix el mercat.