• Imprimir

Entrevista: Eric Rohmer El veterà director francès manté la ment ben lúcida i es mostra en plena forma amb 'El romance de Astrea y Celadón', estrenat fa pocs dies

"Si fos per mi, rodaria sempre pel·lícules d'època"

Àlex Vicente

Eric Rohmer a Venècia el 2001. Enguany hi ha presentat aquest film, però l'edat li ha impedit tornar-hi
REUTERS / C. PAPI

Als 87 anys, el mestre del cinema ha portat a la Mostra de Venècia i ha estrenat fa pocs dies a les nostres pantalles El romance de Astrea y Celadón, personalíssim film d'època que pocs directors es podrien permetre.

Aquesta és una pel·lícula sobre les falses aparences, un tema que ja ha abordat altres vegades. Per què li interessa?

Als anys 60 vaig fer una pel·lícula educativa sobre Don Quixot i el que més em va interessar va ser la reflexió de Cervantes sobre l'aparença i la il·lusió. Don Quixot és contemporani d'Honoré d'Urfé, com també ho són Shakespeare o Corneille, que també van parlar del tema. És una preocupació de l'època que comparteixo, tot i que no sabria dir per què.

Les pel·lícules d'època tendeixen a una certa artificialitat, mentre que el seu cinema persegueix el naturalisme. ¿Li resulta difícil adaptar-s'hi?

Des que era petit m'agrada molt la història. Si fos per mi, rodaria sempre pel·lícules d'època. A l'hora de filmar, em poso condicions per portar-les al meu terreny. Per exemple, la història original comptava amb molts elements màgics. El que he fet és reduir-los a la mínima expressió, perquè no m'agraden els contes de fades. No m'hi sento a gust. Per a mi era molt important ser fidel a l'obra, però he hagut de prendre aquesta decisió per ser-me fidel a mi mateix.

A l'inici de la pel·lícula fa algunes advertències a l'espectador. Per què eren necessàries?

He volgut avisar l'espectador perquè no se senti enganyat. No vull que la gent que s'imagina els gals vestits com Astèrix s'emporti una sorpresa. Ni tampoc que l'espectador més cultivat, que sap que la història transcorre als boscos del Loira, se sorprengui en saber que la vaig rodar a l'Auvergne. Avui la regió on passava la història està massa industrialitzada i era impossible rodar-hi.

La pel·lícula contraposa diferents teories sobre l'amor. ¿És una maledicció, un joc o una recompensa?

Parteixo d'una novel·la moral, un concepte que no m'incomoda, ja que fa molts anys vaig rodar els sis contes morals. Els personatges situen l'amor en diferents latituds. Hi ha els més apassionats com Astrea i Celadon, disposats a arribar fins a extrems tràgics. Altres són més frívols i es llancen a aventures diverses amb certa inconstància. Si ens hi fixem, l'experiència de l'amor que presenta l'obra no és gaire diferent de la d'avui.

Tot i així, tots semblen esperar el matrimoni.

No és una obra llibertina, però l'autor no pren partit per ningú i presenta totes les opcions com a vàlides. No defensa l'austeritat dels sentiments, sinó només una certa fidelitat. L'obra se situa en el moment de la Contrareforma. Contràriament al que es pensa, la sensualitat no estava prohibida, però s'inscrivia exclusivament en el matrimoni.

Té el despatx en el mateix edifici que Jean-Luc Godard i Barbet Schroeder, dues figures clau de la Nouvelle Vague. ¿Segueixen en contacte?

Schroeder encara viu aquí, però Godard ha marxat a viure a Suïssa i té el despatx buit. Tot i la proximitat física, fa molts anys que estem molt distanciats. També pel que fa al cinema. Les últimes pel·lícules de Godard no és que no m'agradin, és que no les entenc!

Què queda de la Nouvelle Vague? Creu que segueixen sent fidels al cinema dels seus inicis?

Crec que seguim sent molt més fidels a la Nouvelle Vague del que es diu avui. Hem seguit parlant de temes i d'històries molt semblants, i la nostra forma de treballar no ha canviat gaire. Per exemple, jo sempre he estat a l'última en tecnologia. Vaig ser un dels primers a rodar en color, el primer a reduir els equips al màxim per poder filmar al carrer o a utilitzar el chroma key en un film d'època. Penso que això em pertany més que als altres.

¿Veu directors joves que se li assemblin?

Ja no vaig gaire al cinema. L'únic que m'interessava era Pierre Zucca, que malauradament va morir jove. És a ell a qui dedico aquesta pel·lícula, perquè va ser el primer que va voler portar-la a la pantalla. He reprès el seu projecte, però n'he rescrit el guió a partir del text original. No hauria pogut filmar el guió d'una altra persona, sobretot si està mort.

I què opina dels directors que van començar a utilitzar el digital a finals dels 90, com tots els vinculats al moviment Dogma?

Des de bon començament he estat hostil a aquest moviment. Em va semblar una operació de màrqueting amb un esperit força dictatorial. Tampoc n'aprecio gaire el resultat. Rompiendo las olas o Festen no m'agraden gens. A més, no van ser aquests directors els que em van fer venir ganes de rodar en digital, sinó el venedor de la botiga on vaig comprar la meva primera càmera!

Diuen que aquesta serà la seva última pel·lícula. És així?

No puc afirmar-ho categòricament. Ingmar Bergman també va dir que no tornaria a rodar mai més i fa uns anys va acabar fent una pel·lícula magnífica [Saraband]. Però no crec que rodi tants films o que tingui una vida tan llarga com Manoel de Oliveira, que és tot un fenomen. En tot cas, aquesta seria una bona última pel·lícula, perquè resumeix tots els temes que he tractat durant la meva carrera.