• Imprimir

Entrevista: Rosa Maria Sardà Cointèrpret i coadaptadora de 'Tres dramolette', un dels textos més corrosius de Thomas Bernhard, que obre la temporada del Romea

"Bernhard va escriure l'obra en clau de «clown»"

Teresa Bruna

Sardà diu que és molt fàcil interpretar les 'dramolette' de Bernhard
T. ALBIR / EFE

Tres dramolette, de Thomas Bernhard, entra al teatre de Bieito amb el millor currículum: l'interpreten Rosa Maria Sardà, Mercè Pons i Pepa López, tres actrius immenses que, curiosament, fan d'home. Per altra banda, Reus va disfrutar de l'estrena al juny amb un èxit aclaparador -és una producció del CAER -. I l'autor, de qui Bieito es declara fan absolut, "va defensar la llibertat artística i personal fins al punt de costar-li el desprestigi". "I sense fer moralina! Em va enamorar". Són paraules de Sardà, que, a més de ser-ne intèrpret, ha fet l'adaptació del text, amb la seva amiga Carme Cané, que debuta com a directora. Però no sense experiència: "La Carme i jo hem fet coses juntes moltes vegades. I agosarades! Ara m'atorgo l'honor de donar-li l'alternativa com a directora".

Vostè ha treballat per partida doble amb aquest text corrosiu en què l'autor es riu d'ell mateix. Com ens descriuria Bernhard?

Jo no el vaig conèixer, m'he de remetre al que he pogut llegir sobre ell, però diu coses que em fan intuir més o menys com era. Diu que, quan té una idea, li pot semblar que està molt bé, però que, quan la passa al paper, ja pensa: "He escrit una cosa que no val res!". Després va a parar a mans d'un director que en fa el que li sembla i la va destrossant... I encara ho haurà de transmetre a través d'uns actors, que ho converteixen en una merda! Aquesta és una opinió d'ell, per dir que no hi ha puresa en l'art.

Hi intervé massa gent, potser?

Ja saps que quan transcrivim una cosa sempre hi posem la nostra empremta, la nostra opinió. Com diu el Sr. Pla: "Tothom s'atreveix a opinar. Escriure és el difícil!". Per això hi ha tants escriptors... Les opinions són subjectives. Els actors, els escriptors, els pintors... Bé, no estem tots al mateix cabàs, eh!, els intèrprets som molt poca cosa! Vull dir que els creadors reben opinions subjectives de la seva obra. A l'esport queda clar: el que arriba primer o el que fa més gols, guanya. Però la creació... Què és fer-ho bé o malament? No existeix això! Depèn dels ulls que s'ho miren, de les orelles que s'ho escolten, de l'estat d'ànim. Per a mi, eh? I per a Bernhard també!

A qui ataca a les 'dramolette'?

Ell no ataca, exposa les seves idees. Ens diu que li agradaria fer teatre sense dramaturgs, sense actors, però que per desgràcia sempre calen un actor i un dramaturg com a mínim! Això és el que diu. No diu: "Tal ho fa malament". Són conceptes, idees que té...

Però amb el poder sí que s'hi fica...

I tant que sí que es fica amb el poder! Amb tot el que són poders fàctics, amb tots!

Les 'dramolette' són un gènere curt, agraït. Per què no se'n fan més?

No se'n fan, no, i suposo que perquè són massa curtes. Però nosaltres en tenim, eh! Se'n fa esment a la nostra literatura! Són aquells sainets que es feien abans de la funció, n'hi ha una munió en català: La sala de rebre..., moltíssims. En castellà també, tothom coneix els sainets de Cervantes.

Ha de ser difícil interpretar un personatge en què és tan essencial el text com el que no està escrit.

És molt fàcil, perquè tot és molt de primera mà. És teatre, teatre i teatre, amb trampa i cartró! Tot és mentida. Afigura't: jo sóc el Sr. Peymann, que en aquests moments és a Berlín ben viu, dirigint el Berliner Ensemble! Esclar que jo no pretenc ser ell. El que fem és transmetre el text, que és com una partitura que està escrita en alguna clau. Si agafes les tecles del piano o les cordes del violí i fas sonar les notes en aquella clau, la melodia sona d'una manera concreta, oi? Doncs això al teatre també passa. Jo diria que Tres dramolette està en clau de clown.

Un dia va dir que només s'ho passa bé als assajos, que, després, interpretar no li agrada...

Ah, no! No m'agrada gens, no! [Tot i que jo diria que ara mateix està interpretant.]

Com ho farem amb una obra que pinta tan bé i per la qual segurament us sortiran tants bolos?

Dona, he estat tres anys fent la mateixa funció! Fa mandra fer-ho, no ens enganyem, m'estimo més fer vacances, jo! Saps què m'agradaria? Pensar en projectes i llegir, i si féssim això, i si féssim allò... Com la Mme. Curie, que va estar molts anys per descobrir una cosa, però després les pastilles ja no les feia ella! Però hi ha un ofici i es fa. El respecte a la persona que surt de casa voluntàriament, es gasta uns diners i et dóna el seu temps, això sí que és una responsabilitat! I s'ha de fer cada dia, i el millor possible. I si no en sabem més... Aquí si que no ens poden dir res, perquè no fem cap mal a ningú. [Claríssim. Aquí no interpreta.]

¿Ens vol dir alguna cosa amb les ulleres fosques?

No us vull dir res, jo, no. Penso que no tinc res a dir jo, personalment. Em poso les ulleres fosques sempre, no només quan estic amb vosaltres. Me les poso quan surto de casa i me les trec quan no hi veig. Oi que no em vols dir res tu, amb el cabell vermell? No, dona, no. No trobaràs res complicat en mi, sóc molt planera, jo!