• Imprimir

Entrevista: Javier Daulte El director de la nova Villarroel analitza el seu primer any davant de l'escenari de l'Eixample un cop programat el segon i renovat el teatre

"Ens hem de ficar dins la butxaca els prejudicis"

Andreu Gomila

Javier Daulte ha aconseguit renovar el Villarroel; diu que és el teatre que somiava
JOSEP LOSADA

Javier Daulte ha dissenyat la segona temporada del Villarroel Teatre, rebatejat ara com La Villarroel. Ha aconseguit reformar la sala -passa de 500 localitats a 350- i començarà el 13 de setembre amb Los mejores sketches de Monty Python, un muntatge dirigit per Santiago Sánchez i Joseph O'Curneen, que rescata els esquetxos que el grup còmic anglès va fer entre 1969 i 1974.

Com ha quedat el nou Villarroel?

El canvi ha estat més radical del que de bon començament pensàvem. És una mena de teatre, amb una disposició espacial, que s'adiu molt al teatre que jo faig i al teatre que programo. És la sala que somiava.

Quina és la posició del Villarroel dins l'organigrama de Focus?

D'entrada ens centrem en el teatre d'autor viu. El 80% del teatre ha de ser nou, viu, per a qualsevol persona, que no vol dir teatre popular i de masses.

¿Potser aposta pel vessant més popular del teatre seriós?

Sí. Jo mateix mai m'he plantejat el meu teatre com una cosa comercial. Va esdevenir comercial naturalment. Ens hem de ficar dins la butxaca qualsevol mena de prejudici. Per exemple, vaig pensar que Joel Joan era l'actor perfecte per fer l'Ets aquí abans de saber que es tractava d'un actor famós. L'havia vist fent Glengarry Glen Ross al Lliure i vaig pensar que aquest actor tenia una cosa que m'interessava. Després em van dir que omplia teatres. Doncs, millor.

Li agraden els autors francesos...

[Riu] Crec que les Variacions enigmàtiques, d'Eric-Emmanuel Schmitt, que es veurà aquesta temporada, és un text molt lúdic, molt filosòfic, però que bàsicament és un thriller que quan el comences no el pots deixar. Si aconsegueixes atrapar l'espectador, li pots fer entrar tota la filosofia que vulguis. Hi ha gent que no va al teatre a parlar de política. Per això ja pot llegir el diari. La gent va al teatre atrapada per alguna cosa. El teatre que proposa Jordi Casanovas o Carol López, que també tindrem enguany, és un teatre que esperem que ens sorprengui.

Què té Buenos Aires que atrau tant els programadors catalans?

En el meu cas la relació es va establir de manera progressiva. Crec que Barcelona no vol el folklore de l'Argentina, com al Japó. Hi ha un reclam, una set d'alguna cosa, i això ha coincidit amb la manera de veure el teatre dels argentins.

Vostè estrena regularment en català a Barcelona. Com se sent?

Fer les obres en català m'ha obert moltes portes aquí, perquè no va ser cap especulació. El primer espectacle que vaig estrenar aquí, 4D òptic, l'anava a fer en castellà. I en tenia l'autorització. Però de sobte vaig començar a descobrir que els actors no parlaven bé en castellà. I jo necessito un vincle familiar entre l'actor i la llengua.

A vostè, que viu en una de les ciutats més importants del món a nivell teatral, què li sembla el moment actual de Barcelona?

La diferència és que un Jordi Casanovas o una Carol López són rareses. I a Buenos Aires són el comú denominador: gent que fa les seves pròpies creacions, que dirigeix els seus propis textos.

Quin és el seu diagnòstic?

S'han de prendre les coses una mica menys seriosament i arriscar una mica més. Els autors no han de tenir por de dirigir. M'interessa més la realitat teatral argentina, és una oxigenació permanent. Hi veus molts espectacles. Millors que els de Barcelona? No ho sé... La renovació de dramaturgs, directors, actors, és constant. El teatre es fa perquè sí. Parlem molt de Shakespeare i de Molière, però ningú fa el que feien ells, que era escriure, dirigir i fins i tot interpretar els seus textos.