• Imprimir

El director català s'interroga sobre el compositor i el cine en un film presentat a la Mostra de Venècia

Portabella, Bach i el so del silenci

Elisabet Cabeza

Pere Portabella ahir a Venècia, on va compartir jornada amb Jonathan Demme i Peter Greenaway
ALBERTO PIZZOLI / AFP

Una pantalla en blanc és el punt de partida d'El silenci abans de Bach, la llum de què està fet el cine, la tela que espera els colors, la partitura sense notes. El nou film de Pere Portabella presentat ahir fora de competició a Venècia orquestra preguntes, imatges suggerents, sentit de l'humor i màgia, demostrant que el cine més jove que s'ha vist fins ara en aquest certamen ha vingut en bona part de la mà de veterans com el cineasta català o el centenari Manoel de Oliveira a qui tant admira.

Portabella somreia de gust ahir al ser aplaudit com un cineasta de "nova tendència", atípic tant en el plantejament del seu cine -perquè ni volent li interessa la narrativa convencional- com en una trajectòria que ha alternat una visió multidisciplinària de l'art i terrenys menys poètics com la política.

Convidat a la secció paral·lela d'Orizzonti, la presència de Portabella a la Mostra anticipa de poc la retrospectiva i exposició que se li dedicarà al MOMA de Nova York a finals de mes. Amb un "peu al cine i l'altre al museu" és on es troba més còmode i, tot i que no pensi mai tancar el primer al segon, el més probable és que, després de Nova York, la presentació d'El silenci abans de Bach tingui première al Macba.

Davant la mirada confosa de l'espectador que esperi trobar una trama convencional o fins i tot un biopic de Bach si va molt despistat, Portabella remet a l'actitud davant d'un quadre, obert a la interpretació de la mirada. L'aventura "de dos, el cineasta i l'espectador", de la qual també parlava ahir José Luis Guerín, present a la Mostra amb En la ciudad de Sylvia. El músic alemany que interpreta Bach al film de Portabella, Christian Brembeck, li feia ahir un dels millors compliments: ell que coneix tan bé l'obra del compositor hi ha descobert una "altra manera de mirar el seu llegat, d'interrogar-se sobre l'essència de la seva música". Una música que no podia tenir millor director d'orquestra en un film que algú com Portabella, que tracta d'igual a igual "banda sonora, imatge i silenci".

Avui, el cineasta català tindrà ocasió de coincidir amb Jonathan Demme, present a Venècia amb un documental sobre l'expresident dels EUA Jimmy Carter. Es cartegen des de fa temps i Demme li presentarà una de les pel·lícules a Nova York.

Demme i Greenaway

Sintonies d'agenda i afinitats cinèfiles al marge, la proposta de Demme, Man from Plains, és més políticament didàctica que trencadora en la forma, però la jornada d'ahir sí que va plantejar un paral·lelisme interessant amb Portabella a l'hora de destil·lar una obra d'art: el nou film de Peter Greenaway, inspirat pel quadre de Rembrandt Ronda de nit. El cineasta britànic, un altre cas feliç de matrimoni entre museu i cine, torna als orígens d'El contrato del dibujante amb una "investigació del que s'amaga en aquesta obra mestra de la pintura" i, de retruc, rere la vida de Rembrandt. Tot i no haver despertat l'entusiasme, Venècia ha celebrat el retorn de Greenaway al "format convencional" de la pantalla de cine, del qual tantes vegades ha anunciat la mort. El viatge multimèdia amb Les maletes de Tulse Luper tampoc és que arribés a bon port.