• Imprimir

El cineasta espanyol, Penélope Cruz i Cecilia Roth avalen la producció teatral anglesa de 'Todo sobre mi madre'

Almodóvar, com Txékhov

Quim Aranda

Almodóvar durant la roda de premsa prèvia a la presentació de la pel·lícula
FELIPE TRUEBA / EFE

El 1971, un desconegut Pedro Almodóvar va visitar Londres. Entre altres parades, en va fer una al llegendari Old Vic, seu del National Theatre (NT), i casa dels grans de l'escena anglesa com Richard Burton i Laurence Olivier. Va ser justament a Sir Olivier a qui Almodóvar va veure al vell Vic en una representació d'El mercader de Venècia. Quasi quatre dècades després, Guielgud, Burton i Olivier són memòria que penja en blanc i negre de les parets del teatre mentre que Almodóvar és l'estrella de la funció i els de l'Old Vic el tracten "com si fos Txékhov".

Ho afirmava ahir distés i escortat per les seves muses Cecilia Roth i Penélope Cruz, poques hores abans de l'opening press d'All About My Mother, l'adaptació que el dramaturg Samuel Adamson ha fet de Todo sobre mi madre. És la tercera vegada que un film d'Almodóvar va de la pantalla a l'escena. És la primera vegada, però, que el cineasta se sent "content" del resultat final.

L'estrena oficial ha tingut lloc dies després que s'iniciessin les representacions amb públic per ajustar petits detalls i també per adonar-se de les primeres reaccions de l'audiència. L'espectacle romandrà en cartell fins a finals de novembre. Si les crítiques i l'acceptació general és bona, Almodóvar creu possible el salt al West End.

A jutjar per les reaccions de la funció d'abans-d'ahir, a la qual va assistir aquest cronista, l'empresa no sembla difícil. I no tant per la qualitat de l'obra -correcta- ni pel gran pes de les actuacions -per moments excel·lents i, sens dubte, el més destacable de l'espectacle-, sinó pel nom que acompanya el muntatge: i és que Almodóvar continua sent una icona que enlluerna dins i fora d'Espanya.

Almodóvar es confessava extremadament interessat per la reacció del públic anglès: "Per ara, sembla molt entusiasmat, com jo mateix ho estic. Després dels primers minuts, vaig quedar hipnotitzat per la funció". El que ja no sembla tan rotund és que hi hagi molt de públic que no hagi vist la pel·lícula que s'acosti al teatre. Paradoxalment, un dels grans handicaps que ha de vèncer la funció és el referent cinematogràfic i les comparacions que s'hi estableixen, una barrera insalvable per a qui hagi pogut gaudir de tots els matisos de la pel·lícula en castellà. Conscient d'això, assegurava Almodóvar que s'ha autoconvençut que obra i pel·lícula són productes diferents.

L'adaptació d'Adamson registra tres canvis en relació amb l'original: el reforçament del paper d'Esteban, una presència absent a la pel·lícula, que es materialitza a través de Colin Morgan. L'Esteban anglès, va destacar Almodóvar, "esdevé quasi un narrador i segona consciència de la seva mare". El segon canvi és el paper d'Agrado, que ha estat fragmentat i té com a resultat que la funció sigui "una obra de teatre i no pas el remake d'una pel·lícula".

Potser el canvi més destacable és el breu monòleg final de Diana Rigg recitant paraules de Bodas de sangre en una escena típicament lorquiana. Almodóvar és conscient que és una concessió d'Adamson al tòpic espanyol, i assegura que si l'obra es representés a Espanya, és possible que necessités una readaptació. "A mi, que ja em costa sentir Lorca en una altra llengua que no sigui l'espanyol, mai se m'acudiria representar-lo així".

Almodóvar, Cecilia Roth i Penélope Cruz afrontaven l'estrena amb la tranquil·litat de qui s'hi juga més aviat poc. Una altra cosa serà quan faci el seu primer muntatge teatral: "Faré el que sé fer millor: un espectacle de petit format, potser uns monòlegs per a actors". Quins? Roth i Cruz! I per a aquesta darrera, a més, ja va anunciar que està escrivint un "gran, gran paper". I la Cruz va quedar encantada de confirmar-ho i va assegurar que la de Pedro és la trucada que espera amb més delectació. Com si fos de Bergman, Allen o Thékhov. O la de tots tres a la vegada.