• Imprimir

Òscar Intente fa un toc d'alerta sobre la distància que ens separa del que hauríem pogut ser a través dels poetes

"Es pot dir el nom d'aquest país?"

Teresa Bruna

Òscar Intente clama per un somni esvaït des de l'humor amb poemes dramatitzats d'autors que compartien aquest somni
VERSUS

El Versus Teatre demostra que l'estiu no li fa cap mandra i, per segon dia consecutiu, ens ofereix una estrena. El títol de la d'avui és: Ca...lluny, reDéu!, i porta per subtítol: Passeig pels càntics de la trepa. A la primera és difícil relacionar el títol amb el contingut, però Òscar Intente, autor del concepte, director i intèrpret de l'espectacle, ens ho explica: "Es refereix a Catalunya i vol dir: Que lluny que estem, redéu, del que hauríem pogut ser!".

Intente tenia la necessitat personal de fer aquest toc d'alerta: "Vaig pensar que podria fer un espectacle amb les veus dels poetes en comptes de les veus dels polítics, perquè de soroll polític ja n'hi ha cada dia, els diaris parlen cada dia del problema catalán, tot i que no el resolen, i en canvi, la veu dels poetes està arraconada, com els seus somnis. Estic segur que Pere Quart no estaria gens content amb la realitat que tenim, l'Espriu crec que tampoc...!".

El subtítol fa referència al recorregut per poemes de diversos poetes catalans "que han parlat des de la ironia, des de l'amor, des de la mala llet... sobre el país". Els poetes als quals dóna veu són Martí i Pol, Comadira, Pere Quart, Joan Fuster, Salvat-Papasseit, Carner, Espriu, Sagarra, Bauçà, Villangómez, Estellés... gent que clamava per un país que està tocant fons, amb infraestructures que trontollen, amb un espanyolisme que rega a pas de gegant tots els espais per on passem a diari...

Un somni que s'escapa

El renec no hi és perquè sí: "Els autors s'adrecen a Déu demanant-li ajuda, perquè des del seu temps, són partícips del somni que se'ns escapa. Fixa't que anem passant, passant, paguem més, i fem llibres i parlem dels insults contra els catalans i els comprem i escoltem fins i tot la COPE! És com si ens distragués, tot això. Penso que cal reaccionar d'una vegada, no sé com. Però o decidim que som todos españoles o hem de fer alguna cosa. On ha anat a parar la veu de l'Ovidi? Què en fem dels poetes? Jo he intentat aportar aquest espectacle, que és el que sé fer".

L'espectacle, malgrat els poemes, té un plantejament dramatitzat. Comença amb la veu de Martí Pol, que diu: "Es pot dir encara el nom, d'aquest país?", i tot es va encadenant. "He ajuntat poemes que fan preguntes obertes amb els que donen alguna resposta". Intente aclareix que no és un pamflet. "Es plantegen preguntes amb força humor, però passa que jo sóc d'una generació que vaig olorar el somni. Als 70 jo era nano i vaig veure com les ciutats, les festes, la cultura... tot semblava que agafava una empenta. Ara en tinc 40 i no hi ha ni il·lusió".

Els relats s'acompanyen amb el contrabaix de Quicu Mampel, que recolza el silenci i la paraula i contrapunta dramatúrgicament el que passa damunt l'escenari.